MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

martes, 7 de abril de 2009

RAID GARRAF 09





El passat dissabte 28 de març es va celebrar el Raid Garraf, segona prova de la VI Copa Catalana 2009.

La prova, organitzada per l'Equip YAENCONTRE.COM - HAGLÖFS, l’Agrupació Excursionista Talaia i el Club Esportiu AZIMUT, va reunir un total de 14 equips en categoria Copa Catalana i 14 més en categoria open, amb un total de 70 corredors. La categoria Copa Catalana es va iniciar a les 8.30 h amb un dia gris que ja havia deixat caure prou pluja com per provocar la suspensió del tram de patins en línia. La categoria open inicia 15 minuts més tard.

Els equips van estrenar-se amb una prova d’orientació urbana i observació al municipi de Moja, on s’havia fixat el punt de sortida. Després va tenir lloc la prova d’orientació especifica per un terreny que alternava el bosc, estretes vall conreades per vinyes i terrenys erms. De nou, a la zona esportiva de Moja, els corredors van agafar les bicicletes. En aquest primer tram de BTT s’havia de superar un ràpel que calia fer amb la bici penjada a l’esquena i que sorprengué als participants. Posteriorment un tresc d’orientació va portar els corredors a trobar un considerable nombre de barraques de pedra seca i alguns pous de glaç, on estaven ubicats els punts de marcatge.

Novament damunt les bicicletes s’arribà, cap el migdia, a la platja de Vilanova i la Geltrú on es pujava als caiacs per fer un tram de rem, amb una mar canviant que llençà a més d’un equip per la borda.

A partir d’aquí els equips open tornaven cap a Moja en un llarg tram de BTT i els de Copa Catalana, també en BTT, van fer cap al municipi de Clariana, sobre el pantà del Foix, on els equips de tres s’havien de dividir per fer tres bucles d’orientació diferents. Un cop retrobats, enfilaven el darrer tram, ja de nit fins a la meta de Moja, on van arribar passades les 23 h.

Al llarg de tot el matí va ploure a intervals i de forma moderada, però entrada la tarda la pluja va ser mes constant i insistent, per convertir el conjunt del raid en una activitat èpica per a la majoria dels equips.

A nivell competitiu, en una prova molt llarga i d’orientació força tècnica, els vilanovins dels Sambari, coneixedors del terreny, es van posar de bon principi al capdavant. Darrera seu es van col·locar l’experimentat Medilast i una colla d’equips com el Cambrils Raid Team, els Global Agent T1, els Raidteam TK. A mida que van anant passant les hores i els quilometres, els Oxigen i els Nonstop es van afegir a la disputa alhora que alguns dels altres es despenjaven. Finalment tan sols els Sambari i el Medilast van acabar la totalitat dels sectors del raid i van ocupar la primera i segona plaça respectivament. Per la seva banda l’equip Oxigen va ser el tercer classificat.

Crònica de Ricard Belascoain / Comitè Català de Raids

No hay comentarios: