Ja tinc el primer UltraTrail!!! La Núria – Queralt – Berga, un Ultra de 92 Km. Amb 5000 m. d desnivell positiu. Al final vaig acabar (que ja és molt!!!) en 13 ª posició i vaig trigar a completar-lo 15 hores i 11 minuts.
Era el primer Ultratrail que feia, sense comptar el Carros de foc de l’any passat, que no té gaire a veure amb aquestes curses. La veritat és que no sabia com reaccionaria el meu cos. No sabia si quan portés més de 50 km. podria seguir corrents o m’aniria arrossegant com un cuc...
No arribava en les millors condicions, vaig tenir una tendinitis al tibial que em va fer parar dues setmanes abans de la cursa. A més vaig fer les oposicions de profe la setmana anterior, així que no havia pogut entrenar gaire ni fer molt de desnivell, i això era el que em feia por. Hi havia més de 6500m. de baixada, i déu n’hi do quines baixades!!!
Però tot això ho compensava amb les ganes de passar-m’ho bé corrents, de tornar a competir, d’estar a la muntanya, i sobretot la motivació per acabar una cursa d’aquest tipus. Així que l’únic objectiu que em vaig posar en aquesta ocasió, era disfrutar, i sobretot acabar!!!
La sortida era a les 11:00 del matí des del Santuari de Núria. La tàctica era caminar ràpid a les pujades, i intentar córrer als plans i sobretot a les baixades.
Com el corriol de sortida cap a Fontalba, és bastant estret, vaig decidir sortir una mica fort, per evitar-me que em trobés algun embut, així que sense voler-ho em vaig trobar amb el grup de davant!! Però ràpidament vaig veure que aquell no era el meu ritme, així que vaig afluixar una mica. Pujant al Pas dels Lladres, ja em vaig quedar tot sol, però a un trot molt còmode, i veia que per darrera no m’agafava ningú, així que vaig continuar al meu ritme tot sol.
Però desprès del control de la Coma Morera, quan baixàvem cap a la Collada de Tosses, sense saber encara com, vaig perdre les cintes. Jo pensant en les meves coses vaig continuar baixant, sense adonar-me que m’havia equivocat. De cop arribo a una cruïlla, i m’adono que no hi ha marques ni cintes!!! MERDA!! Engego el GPS, que el duia parat perquè només dura 12 hores, i veig que el camí va per dalt de la carena, i que m’he desviat uns tres quilòmetres!!! Intento anar a buscar el camí sense perdre alçada, però el bosc no em deixa passar, així que torno a remuntar fins a trobar les cintes. “No passa res”, dec haver perdut uns 15 minuts, i unes quantes posicions, però això és molt llarg i no s’acaba aquí, i no ve ara d’uns quants metres de més!!!
Baixo fins a la Molina, i al control em trobo el Jordi Masana, que es sorprèn quan em veu arribar. Són les 14:00 i ara toca pujar per la pista d’esquí fins al Coll de Pal a 2100m. d’altitud, amb una calor i una xafogor que et suaven fins a les ungles!!
A dalt del Coll de Pal arriba un dels moments de “Gallina de Piel”, la baixada fins a Bagà!!! El primer tram, de pista fins al Rebost és per recordar. El poder córrer a 2000m. d’alçada, amb el Moixeró a la dreta, i el Catllaràs a l’esquerra, és espectacular!!!
Això era el que tenia ganes, de veure “Monte” i poder fer el cabra. El poder córrer quan portes ja cinc hores, i 40 km. per aquest camins et queda gravat bastant a dins!!
Arribo a l’avituallament de Bagà a dos quarts de sis, porto ja més de 6 hores, menjo una mica d’amanida de verdures i una coca-cola, i a seguir. Ara ens toca pujar fins a Gisclareny, per un corriol molt guapo, dur però molt “xul.lo” (penso que aquest fer-lo de baixada i amb la bici a de ser genial!!!)
La baixada fins a Saldes em passa factura als quadríceps, que és el que em feia por. No havia entrenat prou les baixades i arribo a baix molt tocat de cames. A més no puc aixecar gaire els peus, i li dono una patada a una pedra, que em fa veure les estrelles, amb la conseqüència d’una ungla del peu trencada!!!
Aquí comença la última pujada fins a dalt de la Serra d’Ensija, 1200m. de pujada amb 11 km. Abans d’arribar a Saldes, truco per telèfon a les meves dones per que m’animin i dóna’ls-hi la bona nit, ja que són dos quarts de vuit, i encara em queden trenta quilòmetres. Això i la Coca-cola que em dóna el Pere Bossa a Saldes (moltes gràcies!!!) i els ànims del Massana, que al final ha plegat a la Molina però ha vingut a veure la cursa a Saldes, em fan agafar forces i ànims per l’últim tram de la cursa.
Fins a Bagà duia un promig de temps per finalitzar en 14 h., però en aquesta pujada, aquest proming es va allargant fins a les 15h. que era el que jo tenia més o menys previst!
Quan arribo a dalt de la serra d’Ensija, haig d’encendre el frontal, i la veritat que la posta de sol pujant al refugi de la Gallina Pelada ha sigut de les que recordaré força temps... ara ja tot és baixada, només un parell de “repechonets” però ara sí que ho tinc clar que acabo l’Ultra..
Trigo 4 h. per fer els últims 20 quilòmetres que em queden, i quan per fi veig les llums de Berga, s’em dibuixa un somriure a la cara!!!! Però encara queda una sorpresa, i són un munt d’escales de baixada que hi ha del Santuari de Queralt fins a Berga, i jo amb les cames que ja no sé ni el que trepitjo. Amb les ganes que tinc d’acabar les baixo corrents el més depressa que em permeten les cames. Sembla mentida que porti 90 km. a sobre i encara tingui forces de seguir corrents.
Per fi arribo a Berga a les 2:00 de la matinada, 15 h. i 11 minuts desprès d’haver sortit de Núria. Emocionat d’haver realitzat una cursa com aquesta, feliç i content per haver-la pogut acabar, però destrossat i amb un mal de cames, que em costa déu i ajuda, poder arribar a la dutxa... però feliç, molt feliç d’haver finalitzat el meu primer UltraTrail!!!
Un cop a Benasque va venir el moment “Gallina de Piel “ el més emotiu del dia, quan la meva dona i la meva filla que portaven tot el dia esperant-me, hem van venir a rebre a l’arribada, i el fet de poder passar per meta amb a Laia als braços i poder fer-li un peto a la Carme, van valer tots els esforços del dia.
