ELS 2900 ALPIN RUN

DE 0 A 2900 (2ona PART!!!!)

Hi ha curses que et queden marcades molt a dins teu durant molt de temps... El primer Ultratrail la Núria – Queralt del 2011, el primer cop que fas els Carros de Foc, passar per meta després de fer els 170 km. del UTMB, o l’èpica i tràgica Cavalls del Vent del 2013!! Són curses que guardes en un racó del teu cor! Els 2900 Alpin Run del 2015 serà una d’aquestes curses que segur que n’ocuparà un tros ben gran!!!

L’any passat en l’edició 0 dels 2900 ja vàrem viure una bona experiència i una gran activitat a la muntanya amb bons amics i ja em vaig quedar amb una molt bona sensació.

Aquest any ja en format competició tenia moltes ganes de viure de nou aquesta gran cursa/aventura juntament amb la convivència durant tres dies amb tots els participants. No m’ha defraudat gens l’experiència, ha sigut realment enriquidora!!

Costa molt explicar amb poques paraules totes les vivències d’aquests tres dies a Els 2900 Alpine Run!! Una cursa on la seva filosofia s’hauria d’exportar a moltes altres competicions.

El Carles Rosell i el Matthieu Lefort han posat tota la passió que tenen per les muntanyes Andorranes en l’organització d’aquest esdeveniment. Estic segur que tindrà un abans i un després a l’hora d’escollir els propers reptes que em proposi!!

El circuit és impressionat... crestes, arestes, canals, passos equipats i fins i tot una via ferrada, fa que durant tot el recorregut gaudeixis d’un circuit de veritable alta muntanya! 

En la recollida dels dorsals ja notes a l’ambient que serà una cursa especial... Poca gent, material molt tècnic: arnès, bagues, casc, dissipador... Tot això ja l’hi dóna un toc especial, sembla que estigui a punt de córrer un Raid dels que feia abans i no pas una cursa de Muntanya!

Abans de sortir, el poder compartir l’aproximació, uns 10 km. i 1500 metres positius, amb tots els corredors fins a la sortida al Refugi dels Llacs de la Pera i estar tota la tarda intercanviant impressions i anècdotes amb tots els companys és una gran experiència. El Refugi és realment acollidor, i ens tracten de “fábula” tant amb el menjar com amb el servei. El poder estar fent un te a mitja tarda, parlant amb els altres participants i intercanviant vivències és un del records que m’emportaré d’aquesta cursa.

La sortida és del Refugi a les 12 de la nit sota un cel ple d’estrelles. 40 frontals  nerviosos i ansiosos de començar a córrer... Ja des dels primers quilòmetres comences a disfrutar, la Carena del Setup fins a la Portalleta (o Tossa Plana) amb les llums als teus peus d’Andorra a l’esquerre i la Cerdanya a la dreta, fa que facis aquesta primera pujada sense adonar-te’n.

El terreny està  una mica nevat per sobre dels 2000 metres d’alçada. La nit no és gens freda, al contrari, la temperatura és molt agradable per córrer i el camí fins al Refugi de l’Illa és fàcil, així que els primers quilòmetres surten a una bona mitjana!

La baixada fins a la civilització és força llarga i tècnica, quan veus totes les llums d’Encamp i Canillo, saps que tens el primer avituallament a prop. Pensava arribar fins allà amb unes 5 hores, i en canvi són les 4:00 i ja he arribat! (massa ràpid??).

A Canillo es fa la Via Ferrada “La Directíssima” veure la filera de llums enfilant-se amunt per la paret, dóna una sensació brutal d’aventura! El temps de la Via està neutralitzat, així que amb tranquil·litat, aprofito per menjar i veure. Faig la via sobre les espectaculars vistes de Canillo il·luminat de nit!!

Arriba el segon cim de la jornada, El Cassamanya (aquest no compta com a 2900, així que és un “bonus track”!!!) La baixada per les cadenes de la seva cara nord, tota glaçada, fa que me’n penedeixi d’haver deixat a última hora els grampons al refugi!! (Però 400 gr. a la motxilla és molt de pes!!!!)   ;-D

Un moment màgic és la sortida del sol al cim del Pic de l’Estanyó, el segon cim oficial! La baixada i la cresta fins la Collada de Meners, amb el sol sortint a la meva dreta, dóna un color a paisatge de conte de fades. Amb aquestes vistes, la pujada a la Serrera la faig sense adonar-me’n!! La baixada per la preciosa Vall de Sorteny fins al refugi amb el mateix nom es passa volant!! 

Un cop al Refugi, hi ha el segon avituallament sòlid. Omplo els bidons ràpidament, carrego les butxaques de les fantàstiques barretes energètiques de Patrice Bernard i omplo una bossa amb el sushi que tenien a tots els controls, em dóna energia per afrontar la segona part de la cursa! Fins aquí porto 42 km. i he trigat més de 9 hores!!

En el tram de La Fontblanca és quan passo els pitjors moments de la cursa! La pujada per l’entretinguda canal S-E, tota ella equipada amb una corda fixa la faig a massa bon ritme. Quan arribo a dalt estic força buit i la baixada és força exigent i tècnica per fer-la en aquestes característiques! Hi ha un tall horari força exigent per poder fer la cresta final dels Malhiverns i en aquest tram estic perdent un temps molt valuós!

Arribo a la Coma d’Arcalís, només falten 15 km. per acabar la cursa, i en circumstàncies normals aquests els faria en dues hores, però conec perfectament la part final i sé que n’estaré unes cinc d’hores! Molt just per arribar al tall horari de la Roca Entravessada. Prefereixo parar aquí 10 minuts per menjar bé recuperar-me una mica i agafar unes forces i ànims que em vindran molt bé de cara al final de cursa.

La collada de Cataperdís amb la següent baixada als Estanys d’Engonella és una de les meves zones preferides d’Andorra, així que les faig desfruitant molt del paisatge! Una altra pujada a la collada de Montmantell i una ràpida baixada fins al Pla de l’Estany, on arribo a les 14:30h amb el temps just però dins del planejat per arribar a temps al tall!!

Em queda l’última pujada! Una xinxeta de 1000 metres de desnivell pels Estanys Forcats fins al Cim del Medacorba (el cinquè!!!) on arribo al coll a les 15:30! Tinc un quart per fer el cim, un altre quart per tornar al Coll i un altre quart per pujar al Cim de la Roca Entravessada (on hi ha el tall horari!!) si tot va dins el planejat tinc temps de sobra!!

El Medacorba és un gran cim amb una cresta cimera tècnica i estreta amb unes grans vistes sobre la Pica d’Estats! Quan faig el cim i segueixo l’estret fil de la cresta, semblo un ocell volant a gran alçada...

Baixada a “fondo” fins al Coll i tornar a pujar fins a la Roca Entravessada. S’està fent tard i la cara nord per la que estem pujant s’està glaçant ràpidament, sort de la corda fixa que han instal·lat!! Penso que tinc sort de fer-la de dia, per què de nit aquesta zona serà força difícil i si a sobre la neu s’està congelant encara més!!

Arribo al cim de Roca Entravessada (el sisè!!) amb un quart d’hora de marge! BIEN!! Objectiu complert!! Puc realitzar el circuit original dels 2900! Els que no arribin a l’hora al tall, els faran desviar per una altre variant no tant tècnica i més fàcil de fer durant la nit!

La posta de sol mentre estava fent la Cresta dels Malhiverns és un record que em quedarà marcat durant molt de temps! Una Cresta preciosa, aèria i força tècnica! Penjat de la corda fixa que han instal·lat, amb tota la timba de més de 1000 metres als meus peus es força adrenalítica...

La cresta s’acaba al Cim del Baiau, baixada ràpida fins la Collada dels Malhiverns, i ja només em queda la fàcil pujada a l’últim cim de la jornada... El Comapedrosa (el més alt d’Andorra!!!). Arribo al cim envoltat d’una mística boira que poc a poc ens ha anat cobrint i l’hi dóna més èpica al moment! Quan arribo al cim no puc evitar de cridar de felicitat!! 

Només em queda l’última baixada fins al Refugi del Comapedrosa, en 15 minuts estaré al refugi i això em fa alegrar-me moltíssim...

L’arribada és de pell de gallina. Amb totes les emocions dels dia només puc desbordar felicitat. L’abraçada amb el Carles i el Matt és del tot emotiva!

Només em queda felicitar-los pel tros de cursa que han organitzat!!

Esportivament la cursa comptava amb el millor de cada casa! Hi havia un nivell molt alt! Jordi Gamito Baus, Francesc Solé Duocastella, Jokin Lizeaga, Andy Simonds, Pavel Paloncy, Zigor Iturrieta i un llarg etç... Una prova on t’escullen pel currículum esportiu que tens ja dóna una idea de la dificultat tècnica i física que té la cursa!

Estar tota la cursa en posició de top ten, i gràcies al coneixement del terreny i saber l’exigència dels últims quilòmetres m’ha ajudat a poder acabar en una 7ena posició després d’estar 17:40 hores gaudint de la muntanya.

El poder compartir les anècdotes amb tots els “finnishers” l’endemà al matí esmorzant al voltant d’una taula al Refugi del Comapedrosa fa posar la cirereta a un gran cap de setmana!!

Moltes gràcies a HAGLÖFS i BRIKO per ajudar-me aconseguir els meus somnis!!

DE 0 A 2900...

Que faig jo de Vilanova un poble a nivell del mar, fent una travessa per Andorra enllaçant 7 cims de més de 2900 metres... DISFRUTAR COM UN CAMELL!!!!

Aquest cap de setmana, possiblement, he realitzat una de les millors activitats que es poden fer a la muntanya. Feia temps que no m’impactava tant una sortida... Pel bon dia que feia, pel magnífic grup que ens vam ajuntar i l’espectacular circuit que vam realitzar!!

Els 2900 serà la pròxima temporada una cursa, que segurament donarà  molt que parlar.

Tant per la singularitat de la competició, com pel terreny on es realitza i la filosofia que vol transmetre l’organització.

És una cursa on es trepitgen els 7 cims més alts d’Andorra, sortint del Refugi de l’Illa, i acabant al refugi del Comapedrossa. El dia abans de la cursa els participants hauran de pujar tranquil·lament tots junts a dormir al refugi abans de la sortida. Conviure unes quantes hores els només 50 corredors que podran disputar la competició serà una forma diferent de convivència abans d’una cursa. I que desprès de córrer, al final tots facin un sopar plegats al refugi d’arribada, aplaudint del primer al últim participant l’entrega de premis, és si més no una forma maca d’intercanviar impressions

El Circuit és magnífic, la zona ja és preciosa!! Andorra té molts punts i zones espectaculars per la seva bellesa, i si a més li sumes la dificultat d’algunes crestes i canals amb l’infinitat de trams tècnics, pels milers i milers de pedres que hi ha en aquest petit país, et dóna com a resultat una cursa molt entretinguda, on els quilòmetres, a vegades no passen amb la velocitat que desitges, però que deguts a la bellesa dels paisatges, aquests no es fan mai feixucs!!!

La cursa s’havia de disputar aquest any per primer cop el cap de setmana del 18 i 19 d’Octubre, però finalment per raons pressupostàries i de patrocinadors, els organitzadors l’han hagut d’aplaçar fins l’any vinent. Així que aquest any, coincidint amb les mateixes dates que s’havia d’organitzar la cursa, van decidir de fer una “edició zero” i que tots els que volguessin provar el circuit per ells mateixos, tenien l’oportunitat per fer-ho!

Els impulsors d’aquest esdeveniment, són el Carles Rossell i el Matthiu Lefort, dos enamorats d’Andorra. Si la passió que senten per aquestes muntanyes, la tenen per organitzar la cursa, segur que tindran un èxit més que assegurat.

El circuit original, sortirà del refugi de l’Illa a la Vall de Madriu, per pujar al primer cim del repte, que és la Portelleta (o Tossa Plana de Lles), d’aquí tornar endarrere per baixar a Canillo. Allà fer la via ferrada del Canal de la Mora i pujar al segon cim de L’estanyó, per la cresta des del Coll d’Arenes. D’aquí continuar crestejant pel Pic de la Cabaneta fins la Collada de Meners i pujar el Cim de la Serrera. Tot seguit es baixa per la magnífica Vall de Sorteny, fins al refugi amb el mateix nom. Pujar el Fontblanca per la canal S-E serà una experiència que molt recordaran així com la baixada fins a la Coma d’Arcalís. Un cop aquí comença la part més tècnica, alpina i preciosa del recorregut. Pujar a la Collada d’Arcalís per després baixar a l’estany superior de l’Engonella, per seguidament pujar pels estanys Forcats fins al cim del Medacorba (el cinquè!!). La Cresta dels Malhiverns, que uneix la Roca entravessada amb el cim del Comapedrosa és tan tècnica, exigent i Aérea com espectacular per les vistes que té!!! ( Llàstima que el dia de la cursa es farà de nit!!!) I finalitzar tota aquesta gran aventura al Ref. del Comapedrosa.

Amb tota aqueta publicitat i espectacularitat de recorregut, no ens va costar gaire de reunir-nos uns quants companys apassionats de les Muntanyes i també d’Andorra per participar en aquesta “edició zero” dels 2900.

Vam adaptar una mica el circuit i la intenció era de fer-lo en sentit invers, així la part més tècnica i exposada la faríem de dia i més descansats, i deixaríem la part més senzilla i fàcil per la nit.

Després d’algunes baixes d’última hora! El Jeroni Soler, el Joan Pallars i el Sergi Cots, tres bèsties “pardes” de les muntanyes i apassionats d’Andorra (El Sergi ha corregut totes les edicions del la Ronda dels Cims!!!) i acompanyats pels organitzadors el Matt que ens faria de guia tota la primera part del recorregut fins a Arcalís, ens presentàvem dissabte de matinada a Andorra. Vàrem deixar un cotxe al Refugi Cap del Rec (Lles de Cerdanya), lloc on volíem finalitzar i un altre cotxe de suport a Canillo amb roba de recanvi i menjar.

A quarts de set sortíem del poble d’Arinsal, per pujar fins al refugi del Comapedrosa, on recollíem a la Janick i al Pierre dos belgues. Que també s’unien a nosaltres en aquesta aventura!

El primer impacte de la jornada és la sortida de sol que ens enxampa quan arribem a l’aresta cimera del Comapedrosa. Sempre és una sensació fantàstica quan t’enxampa l’albada pujant un gran cim!!!

No podem parar de fer fotos per immortalitzar aquest moment de pell de gallina. Amb un bon ritme arribem al primer cim, el Comaperdrosa, el punt més alt d’Andorra!! Fa força fred a dalt del cim a aquelles hores del matí i amb un fort vent que bufarà tot el dia a cotes altes, no ens entretenim gaire. El temps just de tapar-nos i fer 4 fotos.

 

Baixem fins a la collada dels Malhivers, aquí ens estalviem la cresta de Baiaus, molt tècnica i que ens farà perdre molt de temps i la flanquegem per la dreta per anar al següent cim, la Roca Entrevessada (el segon més alt d’aquest país). La baixada per la cara nord d’aquest cim, és si més no “Curiosa i entretinguda”.

 

 

Un cop al Coll dels Estanys Forcats pugem al tècnic cim del Medacorba, el tercer 2900 de la jornada. Si es puja seguint tota la cresta, té algun pas de III però que es deixa fer! La cresta és molt maca i força aèria i comença a donar-li una mica d’ambient alpí a la sortida. Portem ja 3 hores i 3 cims i estem entusiasmats pel ritme i el recorregut!!

La baixada al Pla de l’estany pels estanys Forcats és un dels racons macos del recorregut, hi he passat forces vegades tant a l’estiu com a l’hivern amb esquís i sempre hi tinc un bon record!! (És on ens vam conèixer amb el Jeroni, així que també és un lloc especial!) ;-D

Passar el coll de Montmantell i baixar a l’estany superior d’Angonella, per seguidament tornar a pujar per arribar a la portella d’Arcalís amb les vistes a l’estació t’esqui d’Ordino, et retornen una mica a la civilització!!! És en aquest tram on el Jeroni no s’acaba de trobar gaire bé. Porta arrossegant tota la setmana un refredat i aquest no el deixa disfrutar de l’experiència!!

Arriba l’únic moment trist de la sortida, ja que opta per plegar i a més el Joan decideix d’acompanyar-lo. Tenim el nostre moment d’indecisió... hem vingut els 4 a gaudir de la muntanya i de l’amistat. Veníem amb l’idea de passar un dia tots junts, i si ara un ha de plegar la resta decidíem d’acompanyar-lo!! Però el Jeroni s’imposa i ens demana que si us plau acabem la jornada sense ell i que fem el favor d’aprofitar l’experiència per ell!! Així que decidim continuar, però acordem que no farem tot el circuit. A Canillo finalitzarem i així almenys fem la part principal del repte. Al cap i a la fi només ens deixarem un únic cim per realitzar. Tristos ens acomiadem prometent que a Canillo ho celebrarem amb una birra i un bon sopar!!!

A la Coma d’Arcalís, ens esperava amb una més que bona assistència! el Carles Rosell, que substituiria al Matt per guiar-nos a la segona part del circuit!!

D’aquí pugem al Fontblanca un altre mític cim del principat! La seva pala Oest és un dels millors descensos amb esquis de muntanya del Pirineu, però ara haver-la de remuntar amb la calor del migdia i amb el cansament acumulat, comença a passar factura!!!

Les vistes del cim son espectacular!! Portem ja 4 cims i  ens estem adonant que estem fent una activitat extraordinària i fora del comú i això ens fa pujar l’ego pels núvols!!!

La distreta baixada per la canal SE es un altre de les finites zones tècniques que te aquets circuit i la baixada per la Vall de Rialb es també d’aquelles que es poden realitzar corrent per uns prats que tot i el cansament que portem la disfrutem d’allò mes.

Una petita pujada i baixada, ens deixa al Refugi de Sorteny!! Aquí ens espera una magnifica amanida de pasta, cortesia de la gran amabilitat dels companys d’Andorra!!! La dona del Carles i també el Matt han hagut de caminar mes de mitja hora per pujar-nos el dinar!!! No tindrem mai tants adjectius per la agrair aquell fantàstic avituallament!!! DE VERITAT MOLTES GRACIES!!!!

Cansats iniciem la ultima part del recorregut, la pujada per la Vall del Sorteny, sempre la recordo com aquesta em va impactar la ultima baixada de l’Ultra d’Andorra!! Una Vall fantàstica pel verd dels seus prats i els milers de colors de les seves flors!! En aquesta època, ja no esta tant verda però segueix enamorant!! El sol s’està ponent i a la cresta de l’Estanyo que queda a l’ombra a la nostra dreta, li dona un toc fantasmagòric, que no pots deixar de pensar lo petits que som en comparació amb aquestes grans muntanyes!!

Quan arribem a la Collada de Meners el sol s’està ponent i tornem a repetir les mateixes sensacions que hem tingut a l’albada. No podem deixar de mirar la magnifica posta del sol que ens esta regalant aquesta jornada!!

Al Cim de la Serrera la temperatura comença a baixar força i ens hem de tapar!!! Aquí me’n adono que m’he deixat el guants al cotxe que tenim de suport a Canillo!!!  Amb el que jo sóc amb el fred a les mans, tinc un petit moment de pànic!! Que finalment puc solucionar, posant-me a les mans, dos bosses de plàstic que portava dels entrepans!! Es una solució molt “cutre” però força efectiva!!!! XD XD XD

La cresta del Serrera a l’estanyo de nit, li torna a donar molt ambient i una pujada d’adrenalina al cos! Has d’anar amb tots els sentits alerta, però com que no es gaire llarga al final resulta entretinguda i tot!!

La pujada de nit per la cara est a l’últim cim de l’Estanyo, es molt agradable. Un cop a dalt ens abracem i celebrem que hem aconseguit l’objectiu que ens havíem replantejat!! Feliços i contents realitzem la ultima baixada de la jornada, però abans encara ens queda l’últim sector tècnic del Dia ( o nit!!) La cresta sud fins al coll d’Arenes es força tècnica i amb una caiguda per la banda oest força vertiginosa!!

Fins a Canillo queden mes de 1500 metres de desnivell de baixada, amb alguna sorpresa encara al baixar pel camí d’escapatòria de la Ferrada de la Canal de la Mora.

Així a les 10 de la nit, 16 hores desprès de sortir i amb mes de 50 km. a les cames i uns 5000 metres de desnivell positiu i negatiu!!! Arribem a Canillo on ens esperen la resta de companys i assistents!!

Ens abracem i les emocions sorgeixen a flor de pell... En adonem que hem fet una activitat excepcional!!! Estem exultants i super feliços. Acabem de comentar la jugada i compartim sensacions al voltant d’una  taula amb una bona botifarra i una cervesa ben fresca!! POT HABER-HI UN MILLOR FINAL???

AQUESTA AVENTURA LA RECORDARÉ I LA PORTARÉ MARCADA DINS FORÇA TEMPS!!!!!

PURA VIDA!!!!!!!!

ULTRA TRAIL MUNTANYES DE COSTA DAURADA

Feia la tira que no escrivia res al Blog!!!!

Tinc en ment d’actualitzar i realitzar alguns canvis en aquest Blog. Vull adaptar-lo en aquesta nova etapa en la que he començat aquets any desprès de deixar el món del Raids d’Aventura!

Aquesta temporada he fet un canvi de disciplina esportiva i vull dedicar-me molt més a córrer a peu, des de les dues vessants, com a entrenador i també com a corredor enfocat molt més als Ultratarils,

Però degut a la gran feinada que comporta tot això, encara no he trobat el moment de fer aquest canvis al blog!!

M’he decidit escriure la crònica de l’Ultra Trail Muntanyes de Costa Daurada, per agrair i donar les gràcies sobretot a un molt bon amic que va perdre tot un dia per acompanyar-me, que va estar molt pendent de mi i em va cuidar moltíssim!! Moltes gràcies Ricard!!!

L’any passat em vaig quedar amb les ganes de poder córrer aquest Ultra degut a la lesió que em vaig fer al canell. Aquest any em vaig apuntar sense pensar-m’ho gaire, encara que poder era una mica precipitat, ja que encara era molt aviat.

Pensava que poder no era molt bona idea la de començar la primera cursa “Llarga” amb una de 90 Km!! La setmana abans encara  tenia dubtes si fer o no la Half de 45 km, per anar augmentant volum i quilòmetres progressivament.

Però vaig pensar “Burro grande ande o no ande!!!” Podent estar 12 hores disfrutant per la muntanya per què conformar-se amb menys!!

Amb aquests dubtes em presentava a la línia de sortida de Prades sense gaires referències de quina era la meva condició física. Sabia que de fondo estava en condicions d’aguantar. Però muscularment era tot una incògnita. Tot i que aquesta pre-temporada he fet un bon treball de força, el que em feia por no eren el 4500 m. positius, sinó els negatius!! Muscularment no estava preparat per baixar tant!!

Aquest hivern, porto més desnivell positiu que mai amb l’esquí de muntanya, així que per les pujades estava preparat, però després les baixades esquiant són molt relaxades. Baixades tècniques i llargues n’havia fet poques, a part d’un parell de sortides per Montserrat i una per la Mussara (entrenant una part del circuit). La veritat és que amb les sortides pels voltants de Vilanova és molt difícil fer el desnivell necessari per afrontar en condicions un Ultra com aquest.

Que consti que no estic justificant-me ni busco excuses, però eren les sensacions que tenia abans de començar la cursa!!

Així amb l’objectiu de disfrutar, de passar tot un dia a la muntanya fent el que m’agrada, de fer un bon entreno de quilòmetres i de tornar a competir, em presentava a les 9 del matí a la Plaça de Prades.

A la sortida és trobava el bo i millor de Catalunya i també de fora! 350 participants, amb un gran nivell de corredors la qual cosa feia que ja de sortida es portés un ritme molt alt!!

 

Abans de sortir ens van avisar que trobaríem molta aigua, i ja des del primer quilòmetre i durant tota la cursa! Així que tocaria anar amb els peus molls tot el dia!!

De sortida, per variar, em col·loco amb el grup de davant, els noms de tots els que estan allà i el ritme que porten fa por!! (quins galgos!!!)  Arriba una primera pujada i el ritme que agafen el puc seguir sense problemes. Però quan arribem al grau del Llop una baixada estreta i tècnica, tinc un primer avís als quàdriceps, aquests es contrauen i avisen que no estan acostumats a baixar tant i tant ràpid (Ja?? Si només portem 5km!!!) Així que decideixo afluixar el ritme i deixar el grup capdavanter!

Ja pensava que patiria dels quàdriceps, però no que les molèsties arribessin tant d’hora.

Em quedo amb el Txakal, que també ha sortir a fons! Amb un bon amic i company els quilòmetres es faran molt més amens i agafem el nostre ritme “cotxinero”, que com ell diu “ els de davant ja cauran de madurs!!!!”

 

Per aquest Ultra, jo tenia pensat fer entre 11 i 12 hores, Passem per Albarca amb un bon parcial (5 min per sota del temps previst). Així que entre preocupat pels quàdriceps, però content per que el ritme és bo, anem fent fins a Cornudella, primer avituallament on podem rebre ajuda i on m’espera el Ricard.

Aquí fem un “pit stop” força ràpid, el temps just de rebre els ànims del Ricard, que ens informa que anem el 17 i el 18, de carregar els bidons i agafar un plàtan.

 

Arriba la primera pujada important a Siurana, mentre rodegem el Pantà, comença a fer força calor, i poder degut a la fresca que feia a la sortida a Prades, m’he tapat massa i fa que ara suï molt i begui molta aigua!! A sobre m’agòvia força la roba llarga que porto!! I fins a Vilaplana no tinc roba més fresca!!!

Arribem a Siurana i encara anem per sota del millor temps previst, això fa que encara m’animi molt més i a sobre amb la bona companyia del Txakal els quilòmetres es fan molt més agradables.

L’avituallament de Siurana és la Font del poble!! em bec un bidó sencer i torno a omplir els dos que porto, ja que fins a Castillejos, el següent avituallament, queda força estona i una bona pujada!!

La baixada és força tècnica després de Siurana, va davant el Txacal que baixa molt millor que jo, i així m’obliga a no disminuir el ritme. Un cop al riu, quan l’anem remuntant, trobem una zona que no hi ha cintes, i ens fa dubtar força, però és quan arribem al Gorg, que la cruïlla no està senyalitzada i ens equivoquem de camí pujant per les marques del GR. A l’arribar a dalt a la pista i no veure cap senyal, ens adonem que ens hem equivocat. Retrocedim i sort que el Jordi recordava el camí de l’any passat i només perdem uns 10 min i alguna posició abans de recuperar el camí correcte!

 

Fins a Castillejos queda una bona pujada, però després ja quasi tot és baixada fins a Vilaplana, km. 44 i meitat de cursa, on arribem amb 4:30!!

 Aquí hi ha un bon avituallament el Ricard m’ho té tot molt ben preparat. Menjo una amanida de pasta i bec una coca-cola. Em puc canviar de roba i surto com a nou!!

 

El Txacal decideix parar més estona, i em diu que marxi mentre està en una llitera fent-se un massatge!!! (vaya vida!!!)

La segona part del circuit, és molt més tècnica i amb força més desnivell.

Només sortir de Vilaplana hi ha una pujada de 4 km amb 700m+ fins a la Mussara, que sumats a la calor que està caient, costa força d’arribar dalt!

Però pujant em diuen que vaig l’11 i que a pocs minuts porto a tres corredors. Això m’anima molt i al poc de començar a pujar sento veus, accelero una mica més el ritme per agafar-los. Avanço a dos nois, un de Berga i l’altre que no recordo d'on, que van ja força tocats i així arribo a la Mussara el 9!!

Baixant agafo al Marc Balanyà, un fora de sèrie!!  Va força engavanyat i el perdo ràpid de vista!! Això m’espanta una mica!! M’he posat 8è i estic de “subidón!!” Penso que això no pot durar tota l’estona però mentres vagi fi ho aprofito!!

Fins l’Albiol, és un sender força tècnic, lent i en pujada, però porto un bon ritme!! Tinc un altre despiste en una cruïlla a l'arribar a la carretera, on perdo uns minuts preciosos, que fa que a l’entrada de l’Albiol, m’agafi un altre vegada el Marc!! Omplim bidons i seguim (He perdut el compte dels que porto ja beguts!!!)

 

En Balanyà és un bon corredor i penso que si li puc aguantar el ritme és un bon element a seguir. Arribem junts a l’avituallament del Mas d'en Fores. Aquí veiem dos corredors de l'Ultra que també han plegat, així que em col·loco 7è!!!

La pujada a Mont-Ral surto amb el Marc, intento seguir-lo, però ràpidament veig que va un punt per sobre del meu i desisteixo!! En aquest tram pateixo una mica, ara estic pagant el subidon d’abans!!! Però només són 4 km i a dalt torno a tenir el Ricard que m’espera amb un taper de pasta i una coca-cola!! I això revifa un mort!!!

 

Passo correctament el control de material, i el jutge em confirma que vaig en 7ena posició! Perfecte jo ja firmo!! Aquest avituallament està ple de corredors força perjudicats de la Half, inclús veig com a un se l’emporten amb l’ambulància.

Penso que vull sortir ràpid, però el meu cos demana una mica de repòs, així menjo, bec i intento recuperar-me sense perdre molt de temps.

Quan abans surti, abans arribaré a Capafonts, i un cop allà ja sé que fins a Prades  no queda res!! El camí de la foradada i del pont de Goi, són força tècnics i no gaire corribles, però vaig a un bon ritme i amb moltes ganes!!

A Capafonts torno a omplir els bidons, però justament allí veig que s’apropa un corredor per darrera!! Ostres tocarà apretar per mantenir la posició, però el Marcel Vidal té molta classe i tota la pista de pujada fins a Prades la fa corrents a un ritme que no puc seguir!!

 

Quan arribo al Tossal de la Baltassana, només queden 3 quilòmetres de baixada fins la línia de meta. En aquesta baixada encenc el frontal i aprofito per tapar-me i posar-me el reflectant i el llum vermell.

La baixada és força tècnica, però amb les ganes d’arribar, la faig a fondo, miro el rellotge i veig que sí que aconseguiré baixar de les 12 hores!!

Així que 11:56 minuts després d’haver sortit de Prades, torno a estar a la Plaça de poble, feliç d’haver finalitzat força bé el primer Ultra d’aquest any!!

Venia amb dubtes de com em trobava físicament, i pel que veig “no estamos tant mal!!!”

Finalment agrair en aquesta ocasió, a tots els que em veu ajudar i enviar missatges d’ànims durant tots els quilòmetres de la cursa, notava que tenia gent pendent de mi i això em donava ales per continuar i fer-ho el millor possible!

I molt especialment al Ricard que el que va fer per mi va significar MOLT!!!!!!!!! GRÀCIES!!!!!!

 

ULTRA TRAIL DEL MONTBLANC... SÓC "FINISHER!!!!!!!"

Som dimarts, fa tres dies que he acabat la cursa. Tinc els peus inflats, les cames adolorides i em costa barbaritats baixar les escales… Però tinc un somriure “tonto” a la cara que em sembla que durarà un mes!!!

Si, puc dir que sóc FINISHER!!!!  He acomplert un dels meus somnis esportius, completar l’Ultra Trail del Montblanc, possiblement la cursa de muntanya més emblemàtica del món!!!

Em vaig presentar a Chamonix uns dies abans de la cursa amb els deures fets. Desprès de portar un bon nombre de sessions d’entrenaments i d’haver fet vàries curses i Ultres, l’únic temor que tenia era que no sabia com reaccionaria el cos a partir del quilòmetre 120, ja que mai havia sobrepassat aquesta distància...

El primer plat, era dijous al matí a LES MINIS, curses infantils gratuïtes sense classificació, on participen més de 800 nens entre 3 i 13 anys, tots amb el dorsal nº1, en la qual prenia part la meva filla súper emocionada de cinc anys, de poder ser també ella protagonista d’aquesta gran festa.

El plat fort era el divendres 30 a La Place du Triangle de l’Amitié  de Chamonix. Plena a vessar de corredors vinguts de tot el món. Es donava el tret de sortida de l’Ultratrail més important del món. Sota la música de Vangelis, “Conquest of Paradise”, amb tots els pels de punta et feia sortir tots els sentiments d’il·lusió i felicitat,  fins i tot se t’escapaven unes quantes llàgrimes!!!

Els primers quilòmetres són un bany de masses. Els pobles de Les Houches, Sant Gervais i Les Contamines plens de gent animant-te i aplaudint. Tots els nens et volen picar les mans quan els sobrepasses, són moments molt emocionats passar pel mig del camí rodejat a banda i banda per una gernació d’espectadors!!!

Però quan es fa de nit i entrem a la part més alpina del recorregut, passes del bany de masses a la més absolta solitud!!! Aquí s’acaba el paisatge i només tens la llum del teu frontal per companyia.

Un moment màgic durant la nit, és pujant  el Coll de la Seigne en la fosca nit. De sobte em dono la volta i miro endarrere i veig una munió de llums que formen un riu brillant de color blanc. És espectacular el munt de frontals que es veuen, i de nou et tornes a emocionar i et fa sentir que no estàs sol en aquesta aventura.

La temperatura és agradable i la nit no es presenta molt freda. Una sort per que fa tres anys seguits que han d’anul·lar o modificar el circuit per culpa de les condicions atmosfèriques desfavorables!.

Sobre les quatre de la matinada, arribo a Cormayeur (Km 77), primer avituallament important, on havíem deixat una bossa amb menjar i roba de recanvi. Intento perdre el menys temps possible per canviar-me la roba i posar una més fresca, ja que el dia es preveu calorós. Canvi de mitjons i vaselina als peus més un plat de macarrons que mai diria que a aquella hora em sentès de fàbula... i a continuar, que només em queden 90Km!!!!!!

A partir d’aquí ens ajuntem amb el  Mia Carol, gran corredor i millor persona. És una sort anar acompanyat tota la segona part del recorregut, per que així les hores es fan més amenes i ens podem anar animat ens els moment de flaquesa.

Se’m fa de dia pujant el Gran Coll Ferret, el punt més alt de la Cursa!! És un altre moment d’aquells que et queden marcats molt a dins. Que t’agafi l’albada a 2537mt. amb les vistes espectaculars del Montblanc de Cormayeur, les Grans Jorases i de tots els glacials que les envolten és un altre del moments espectaculars de la cursa!!!

Amb l’arribada del nou dia, i amb la companyia del Mia, els kms. van passant volant, anem a un ritme força bo, les pujades les fem caminant, però totes les baixades i els trams plans podem anar trotant.

Passem l’avituallament de Champex-Lac, els duríssim port de Bovine i arribem a Trient, avituallament que s’havia que m’esperava la dona i els nens, això em feia donar ales per anar més depressa!!

El somriure i ànims de la meva dona i els petons dels meus fills és el millor avituallament que em puc trobar!!! En 11 km. a Vallorcine, sé que els tornaré a trobar i això fa que la temible pujada a Cartogne la faci força ràpida!!!

Vallorcine és l’últim avituallament abans de meta, ara ja sé que serè finisher, ja puc olorar el sabor de la feina ben feta. Ens espera una última sorpresa, la pujada a la Tete aux Vents, són 900mt de desnivell que em costa suor i alguna llàgrima de passar, però un cop a dalt amb Chamonix als meus peus, i només 6 km. tots de baixada sé que finalitzaré aquesta bogeria!!

L’entrada al poble és de pell de gallina, la gent t’aplaudeix i t’anima igual com si fossis el primer classificat. 

Només tinc ulls per buscar la meva família, és el moment que esperava de fa molts anys, el poder agafar els meus fills en braços i passar per sota l’arc de l’Arribada d’aquesta mítica prova!!!!

No puc evitar tornar-me a emocionar i treure alguna llàgrima amb l’abraçada amb la meva dona i els nens, cridant-los que sóc FINISHER!!!!

Sec a terra amb un somriure que no m’hi cap a la cara. Vull assaborir bé aquest moment, sé el que he aconseguit i tots els esforços que m’han costat arribar fins aquí!!

He trigat 28 hores 48 minuts i 27 segons, he entrat en la posició 82, però al temps i a la posició els hi dono una importància relativa, i em quedo amb la satisfacció d’haver fet una feina ben feta!!!

Vull donar les gràcies sobretot a la meva família que m’ha recolzat al 100% en aquesta bogeria, a tots el companys d’entrenament, que m’han ajudat a fer més suportables les llargues sessions de preparació i també a tots el que vau estar pendents de mi el dia de la cursa, perdent hores de son per seguir-me i enviar-me tants missatges d’ànims i de felicitacions!!!!

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!!!