ANDORRA ULTRATRAIL. ULTRAMITIC

Els ultratrails són curses d’emocions i sentiments a flor de pell i totes aquestes emocions es veuen incrementades pel moment que estàs vivint i pels llocs per on estàs passant...

Són sensacions el sortir de nit amb tot el poble d’Ordino bolcat al carrer. Sents el nerviosisme dels corredors, l’expectació dels familiars, els ànims dels espectadors. Quan cinc minuts abans de sortir et posen música d’Òpera i llencen un castell de foc, ja preveus que comences a fer una volta que no oblidaràs fàcilment, és una prova Mítica.

A les 11 de la nit donen la sortida, i per no perdre el costum em poso amb el grup de davant, la gent de la vall ens anima en cada poble pel qual passem, des del carrer, els balcons i els cotxes... ens criden i ens animen com la colla de valents que som per intentar fer aquesta volta a tot un País!!!

Però aquest grup ha començat massa fort pel meu gust, així que prefereixo afluixar el ritme, la cursa ja posarà tothom al seu lloc!!!! M’espera una bona primera pujada al Pic del Clot del Cavall ( 1330 D+). És pujant on em trobo més còmode, i aquí recupero alguna posició, vaig pujant a un ritme constant i còmode i no triguem gaire a fer cim.

Correm per dalt d’una carena herbosa que és fantàstica. La nit i la lluna plena t’omplen d’energia, mires endarrera i veus tota una fila de llums que van pujant, no tens altre que emocionar-te de nou.

Juntament amb un andorrà i un francès, iniciem la primera baixada fins al refugi dels Prats Nous, i d’aquí fins al primer avituallament del pla de l’Estany. Menjo una mica, omplo un bidó i comencem la pujada al Pic del Comapedrosa, el més alt d’Andorra!!!

En aquesta segona pujada, començo a trobar-me malament, és la segona pujada i no tinc bones sensacions, la panxa se’m comença a remoure i tinc una sensació d’ofec no gaire normal en mi!!!

Però la cursa et fa seguir endavant!!!! No faig gaire cas del meu malestar. Segueixo pujant i quan arribo al cim, em trobo tres personatges tocant la gaita i els timbals. Quan vas pujant els sents i et donen uns ànims i una energia impressionants. Quan arribes a dalt i passes al seu costat, set posa la pell de gallina!!! Més emocions...

Però no hi ha temps a perdre, estem gairebé a tres mil metres d’alçada i fa un fred i un vent terrible, així que toca baixar ràpidament!!! Poder massa ràpid i tot, per què baixant per una tartera em foto una llet que em queden el colze i la mà una mica magullats!!! Res “ Xapa i pintura”!!!

Però amb el “trajeteo” de la baixada, la panxa se’m comença a remoure i haig de fer una parada “tècnica” a evacuar, i pel que noto, ja que no ho veig, no és gaire sòlida!!! Penso que no anem bé, però com és al principi, igual són els nervis, així que no li dono molta importància i segueixo baixant tot sol, ja que he perdut el grup amb el que anava.

Arribo al Refugi del Comapedrosa, paro el mínim per agafar alguna cosa per menjar i continuo amunt cap a la Portella de Safonts, a l’estació d’esquí de Pal. A dalt ha entrat una boira que tenim feina a baixar. Les marques no es veuen i puc seguir el circuit gràcies al GPS i així arreplego a dos corredors que no veien les marques i estaven una mica perduts.

Però baixant la panxa torna a fer de les seves, i haig de tornar a fer una parada, ara si que em començo a preocupar, veig que cosa que menjo la trec immediatament a la primera de canvi. “ Malament, ja la tenim Liada”

Arribo a l’avituallament del Coll de la Botella a les 04:55 de la nit, ½ hora més tard del que tenia previst, on m’espera el meu germà que em fa d’assistència. Li comento el problema que tinc, agafo bidons nous i un tros de pastís, a veure si em cau més bé!!

Al breafing van dir que la pujada al Bony de la Pica era curta i molt dreta, ni una cosa ni l’altre. Es llarguíssima i no dreta sinó vertical. Això sí les vistes des de dalt són espectaculars!!! la cresta és super aèria, i hi ha unes vistes de 360º d’Andorra que a la llum de l’alba et fan posar de nou la pell de gallina i emocionar-te pel moment que estàs vivint. No em trobo gens bé de la panxa, però només per aquest moments, val la pena patir !!!!

La baixada és apoteòsica, el primer tram és tan dret que han hagut d’instal·lar cordes fixes i cadenes, per poder lliscar cara avall amb elles. Un cop al bosc el camí ja no és tan tècnic però sí el desnivell, baixem 1500 m. en 6 km. Quan arribes a baix no saps a quin lloc has perdut els quadríceps i te’ls han canviat per dos troncs!!!!

A Margineda hi havia una base de vida, bon avituallament, massatges. Però la roba que tenia preparada per canviar-me que la havia de portar el meu germà no ha arribat (S’ha parat a posar benzina a la furgo, i en lloc de diesel l’ha omplert de sense Plom!!!! “Una Artigada”

El pobre no arriba a temps i jo haig de continuar amb la roba llarga que portava per la nit fins al control de les Bordes d’Envalira, que no passaré per allà fins a les tres de la tarda!!!!!

De Margineda comença una pujada brutal, si abans hem baixat 1500m negatius, ara toca pujar 1550 m positius. Aquí toca enganyar una mica el cap, així que em poso els auriculars i escoltant Guns N’Rosses, Red Hot Chili Peppers i Ac/Dc, agafo un bon ritme de pujada. Déu n’hi do el ràpid que se’m fa l’ascensió per arribar fins al coll  del Bou Mort.

Baixada fins al Perafita, passant per l’Estany de la Nou, “Que diuen els Andorrans que és el més maco del país. Tenen tota la raó, el paratge és preciós!!!! Nota- hi he de tornar però amb més calma per gaudir del paisatge!!!

Arribo a l’avituallament i em trobo l’Andrés que m’anima moltíssim (MERCI per l’entrepà). Aquí ja vaig bastant tocat de la panxa i no m’atreveixo a menjar gaire, només un plàtan i un gel que dissolc amb aigua dins del bidó.

Però quan toca baixar a la vall Madriu (Patrimoni de l’UNESCO)  la panxa torna a semblar una rentadora en plena centrifugació, i haig de descarregar el poc que em deu quedar!!!

 Afronto la pujada al refugi de l’Illa i a la collada de Pessons amb ànims, però més per inèrcia i automatisme que per forces. Arribo a dalt ben buit, la baixada se’m fa llanguíssima!!! Tot i que sé que a baix m’esperen la Carme, els nens i l’Isaac, però no tinc forces ni per poder corre cara avall, aquí el patiment es fa agonia, i a sobre no m’ho estic passant bé!!! Que per a mi és el més important! He vingut a aquesta cursa, per disfrutar!!!

Arribo a les bordes d’en Valira pensant que plegaré, estic ben buit, sense forces i amb el cul més escaldat que un mandril. Però sort de tots els ànims que em donen la Carme, l’Isaac i tots els de l’avituallament. Sense l’ajuda dels meus, no hagués pogut continuar!!!

Veure la cara de patiment i preocupació de la Laia, els ànims de la Carme i un parell de fortasecs que em salven la vida, decideixo que per ells, no puc plegar. Penso tots els esforços que han hagut de fer per estar aquí per animar-me. Tota la preparació necessària que he realitzat per poder venir i tot el temps que he invertit, per que ara un mal de panxa em faci obligar-me a plegar!!!!

 Així que torno a sortir, però no gaire convençut per saber fins on arribaré... Porto 75 km. i em queden encara 37 km. més, i  a sobre amb tres pujades que cadascuna pitjor!!! L’única part positiva (o no!!!) és que em conec molt bé el que queda, i se on reservar forces per afrontar la part final.

El primers metres de pujada els faig a un ritme que no em reconec, estic intentant menjar un entrepà que em fa una bola intragable i a sobre el desnivell al principi és demolidor!!! Però a mesura que vaig pujant em torno a trobar millor, i quan començo a baixar cap a Incles, puc córrer  i tot!!! Això m’anima moltíssim. Sé que si surto del següent avituallament, ja no em pararé fins a l’arribada!!!

Quan arribo a Incles, i torno a trobar els Nens i la Carme, ja faig una altre cara, no vull parar molt per no perdre temps, ni repensar-m’ho gaire. Així que la barreja de Coca-cola més entrepà i Red bull, em donen energia per arribar fins on sigui!!!

La següent pujada, comença bastant suau, però quan arribes al refugi de cabana Sorda, per creuar la cresta, hi ha una pujada cada cop més vertical que sembla que no tingui final. Em costa déu i ajuda fer el coll, no vull mirar amunt perquè cada vegada és veu més lluny. Quan sóc a dalt penso que només queda una pujada i ja ho tenim!!!

Arribo a l’avituallament de Coms d’en Jan, he aconseguit avançar un parell de participants. Estic a tope de moral i buit de forces, però sé que això s’acaba. La última pujada a la collada de Meners és interminable, a cada corba penses que ja ets dalt, i encara veus com el camí s’enfila amunt!!

Quan arribes a dalt, tens una sensació de satisfacció impressionants, ara només queden  17 km i tots de baixada!!! El primer tram per la vall de Sorteny, d’un color verd preciós, tacat pel groc de les flors és de les imatges boniques que et queden gravades. El poder córrer d’aquella manera pels prats és fantàstic!!!

A l’últim avituallament ni paro, tinc unes ganes boges d’arribar. Quan passo pel Serrat i em torno a trobar els nens, la Carme, l’Isaac i a més l’Isra i la Marta (que tampoc s’ho volen perdre) agafo un ritme que ningú diria que porto 100 km a les cames.

Queden els últims quilòmetres per la vall. Se’m fan un pel llargs els últims trams d’asfalt que em fan sortir un parell de llagues als peus, però ara res d’això importa, arribo al poble d’Ordino a les 23:00 hores, 24 h. desprès d’haver sortit.

Quan passo la línia d’arribada agafat de la Laia a una mà, i a l’altre la Carme i el Martí, hi ha una barreja de sensacions, sentiments d’alegria, satisfacció i de cansament, que l’únic que se m'acut de dir és: que són boixos aquests Andorrans!!!!!

GRÀCIES:

A tots els voluntaris que es trobaven als avituallaments, per la seva amabilitat i per oferir-te tota l’ajuda que necessitaves.

 Al David també per haver-se esperat fins tard que passés per meta, Em va agradar saber que fins i tot ell es va emocionar amb la meva arribada.

A l'Isra i la Marta, també per aguantar les hores d’espera, que sé que es fan pesades.

A L’Isaac, per estar 24 hores en dansa, sense gaire dormir, seguint les vejanades del seu germà per tot un País ( Que encara que sigui petit, set fa mooooooolt llarg!!!!!)

I sobretot agrair els ànims i tota l’ajuda moral de la Carme i els nens, per aguantar les meves dèries, entrenos i escapades de casa per afrontar aquests reptes... Gràcies.....

Quan vaig passar per meta, vaig dir que la Ronda del Cims NO la feia ni en broma. Ara que han passat uns quants dies.... Ho segueixo dient... O NO!!!!!