MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

miércoles, 12 de noviembre de 2008

MAPES ...

Mapes, m’encanta estudiar mapes. Puc passar-me hores i hores incòmodament encorbat sobre ells, buscant itineraris entre els seus tints multicolors i corbes de nivell, memoritzant els noms de les muntanyes i dels barrancs, preguntant-me si aquella línia discontinua es un corriol ciclable, o una fatal trialera. Sobre un mapa començo qualsevol Raid d’aventura, contemplo la dura realitat que ens espera, el desnivell i obtacles que vindran, inclòs intento veure, posant-li imaginació al assumpte, la bellesa del terreny que hi ha representat en aquest tros de paper.


L’aficció als mapes, ve de lluny, de petit obria els atlas en busca d’aventures en països llunyans, a perdrem pels Alps, o en la topografia impossible del Himàlaia, era una finestra on alliberar la imaginació. Més endavant, la cartografia, a passat a ser una eina de divertiment i esbarjo, amb la que fabricar i planejar les aventures que han passat a formar una part important a la meva vida. Moltes aventures, han començat amb un munt de mapes desplegats pel terra del menjador.


De tots els mapes que he tingut a les meves mans, n’hi ha varis d’especials, els vermells de l’editorial Alpina, que en van acompanyar en les primeres sortides pirenaiques, els de la zona de Chamonix, amb l’impressionat Montblanc al bell mig, el del tour de l’Anapurna,...

Però es el que correspon al meu territori, pels voltants de Vilanova, que ocupa un lloc privilegiat a la meva llista, el que hem fascina es un vell full de paper amb Din A4, amb els camins dibuixats per mi ara fa més de 20 anys, sense cap tipus d’escala, on el colors indicaven la dificultat de transitar amb bici.

El pròxim 30 de Novembre, tenim la possibilitat de poder tornar a gaudir d’aquests plaers, la Orientació, la bici, el companyerisme i les Muntanyes pròximes a Vilanova, amb la celebració de Roc Bike.

El Roc Bike és una cursa d’orientació en bicicleta de muntanya, on es participa en equips formats per dos membres, o hi ha un nombre determinat de balises, cada balisa tindrà una puntuació, en funció de la dificultat per arribar-hi i servirà per a realitzar la classificació. Cada equip, dins un temps limitat, podrà escollir la millor ruta a seguir, per a accedir als punts de control pels quals vol passar i el seu ordre.

No us la podeu perdre!!!!