MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

sábado, 7 de noviembre de 2015

ELS 2900 ALPIN RUN

DE 0 A 2900 (2ona PART!!!!)

Hi ha curses que et queden marcades molt a dins teu durant molt de temps... El primer Ultratrail la Núria – Queralt del 2011, el primer cop que fas els Carros de Foc, passar per meta després de fer els 170 km. del UTMB, o l’èpica i tràgica Cavalls del Vent del 2013!! Són curses que guardes en un racó del teu cor! Els 2900 Alpin Run del 2015 serà una d’aquestes curses que segur que n’ocuparà un tros ben gran!!!

L’any passat en l’edició 0 dels 2900 ja vàrem viure una bona experiència i una gran activitat a la muntanya amb bons amics i ja em vaig quedar amb una molt bona sensació.

Aquest any ja en format competició tenia moltes ganes de viure de nou aquesta gran cursa/aventura juntament amb la convivència durant tres dies amb tots els participants. No m’ha defraudat gens l’experiència, ha sigut realment enriquidora!!

Costa molt explicar amb poques paraules totes les vivències d’aquests tres dies a Els 2900 Alpine Run!! Una cursa on la seva filosofia s’hauria d’exportar a moltes altres competicions.

El Carles Rosell i el Matthieu Lefort han posat tota la passió que tenen per les muntanyes Andorranes en l’organització d’aquest esdeveniment. Estic segur que tindrà un abans i un després a l’hora d’escollir els propers reptes que em proposi!!

El circuit és impressionat... crestes, arestes, canals, passos equipats i fins i tot una via ferrada, fa que durant tot el recorregut gaudeixis d’un circuit de veritable alta muntanya! 

En la recollida dels dorsals ja notes a l’ambient que serà una cursa especial... Poca gent, material molt tècnic: arnès, bagues, casc, dissipador... Tot això ja l’hi dóna un toc especial, sembla que estigui a punt de córrer un Raid dels que feia abans i no pas una cursa de Muntanya!

Abans de sortir, el poder compartir l’aproximació, uns 10 km. i 1500 metres positius, amb tots els corredors fins a la sortida al Refugi dels Llacs de la Pera i estar tota la tarda intercanviant impressions i anècdotes amb tots els companys és una gran experiència. El Refugi és realment acollidor, i ens tracten de “fábula” tant amb el menjar com amb el servei. El poder estar fent un te a mitja tarda, parlant amb els altres participants i intercanviant vivències és un del records que m’emportaré d’aquesta cursa.

La sortida és del Refugi a les 12 de la nit sota un cel ple d’estrelles. 40 frontals  nerviosos i ansiosos de començar a córrer... Ja des dels primers quilòmetres comences a disfrutar, la Carena del Setup fins a la Portalleta (o Tossa Plana) amb les llums als teus peus d’Andorra a l’esquerre i la Cerdanya a la dreta, fa que facis aquesta primera pujada sense adonar-te’n.

El terreny està  una mica nevat per sobre dels 2000 metres d’alçada. La nit no és gens freda, al contrari, la temperatura és molt agradable per córrer i el camí fins al Refugi de l’Illa és fàcil, així que els primers quilòmetres surten a una bona mitjana!

La baixada fins a la civilització és força llarga i tècnica, quan veus totes les llums d’Encamp i Canillo, saps que tens el primer avituallament a prop. Pensava arribar fins allà amb unes 5 hores, i en canvi són les 4:00 i ja he arribat! (massa ràpid??).

A Canillo es fa la Via Ferrada “La Directíssima” veure la filera de llums enfilant-se amunt per la paret, dóna una sensació brutal d’aventura! El temps de la Via està neutralitzat, així que amb tranquil·litat, aprofito per menjar i veure. Faig la via sobre les espectaculars vistes de Canillo il·luminat de nit!!

Arriba el segon cim de la jornada, El Cassamanya (aquest no compta com a 2900, així que és un “bonus track”!!!) La baixada per les cadenes de la seva cara nord, tota glaçada, fa que me’n penedeixi d’haver deixat a última hora els grampons al refugi!! (Però 400 gr. a la motxilla és molt de pes!!!!)   ;-D

Un moment màgic és la sortida del sol al cim del Pic de l’Estanyó, el segon cim oficial! La baixada i la cresta fins la Collada de Meners, amb el sol sortint a la meva dreta, dóna un color a paisatge de conte de fades. Amb aquestes vistes, la pujada a la Serrera la faig sense adonar-me’n!! La baixada per la preciosa Vall de Sorteny fins al refugi amb el mateix nom es passa volant!! 
Un cop al Refugi, hi ha el segon avituallament sòlid. Omplo els bidons ràpidament, carrego les butxaques de les fantàstiques barretes energètiques de Patrice Bernard i omplo una bossa amb el sushi que tenien a tots els controls, em dóna energia per afrontar la segona part de la cursa! Fins aquí porto 42 km. i he trigat més de 9 hores!!

En el tram de La Fontblanca és quan passo els pitjors moments de la cursa! La pujada per l’entretinguda canal S-E, tota ella equipada amb una corda fixa la faig a massa bon ritme. Quan arribo a dalt estic força buit i la baixada és força exigent i tècnica per fer-la en aquestes característiques! Hi ha un tall horari força exigent per poder fer la cresta final dels Malhiverns i en aquest tram estic perdent un temps molt valuós!

Arribo a la Coma d’Arcalís, només falten 15 km. per acabar la cursa, i en circumstàncies normals aquests els faria en dues hores, però conec perfectament la part final i sé que n’estaré unes cinc d’hores! Molt just per arribar al tall horari de la Roca Entravessada. Prefereixo parar aquí 10 minuts per menjar bé recuperar-me una mica i agafar unes forces i ànims que em vindran molt bé de cara al final de cursa.

La collada de Cataperdís amb la següent baixada als Estanys d’Engonella és una de les meves zones preferides d’Andorra, així que les faig desfruitant molt del paisatge! Una altra pujada a la collada de Montmantell i una ràpida baixada fins al Pla de l’Estany, on arribo a les 14:30h amb el temps just però dins del planejat per arribar a temps al tall!!
Em queda l’última pujada! Una xinxeta de 1000 metres de desnivell pels Estanys Forcats fins al Cim del Medacorba (el cinquè!!!) on arribo al coll a les 15:30! Tinc un quart per fer el cim, un altre quart per tornar al Coll i un altre quart per pujar al Cim de la Roca Entravessada (on hi ha el tall horari!!) si tot va dins el planejat tinc temps de sobra!!
El Medacorba és un gran cim amb una cresta cimera tècnica i estreta amb unes grans vistes sobre la Pica d’Estats! Quan faig el cim i segueixo l’estret fil de la cresta, semblo un ocell volant a gran alçada...
Baixada a “fondo” fins al Coll i tornar a pujar fins a la Roca Entravessada. S’està fent tard i la cara nord per la que estem pujant s’està glaçant ràpidament, sort de la corda fixa que han instal·lat!! Penso que tinc sort de fer-la de dia, per què de nit aquesta zona serà força difícil i si a sobre la neu s’està congelant encara més!!
Arribo al cim de Roca Entravessada (el sisè!!) amb un quart d’hora de marge! BIEN!! Objectiu complert!! Puc realitzar el circuit original dels 2900! Els que no arribin a l’hora al tall, els faran desviar per una altre variant no tant tècnica i més fàcil de fer durant la nit!

La posta de sol mentre estava fent la Cresta dels Malhiverns és un record que em quedarà marcat durant molt de temps! Una Cresta preciosa, aèria i força tècnica! Penjat de la corda fixa que han instal·lat, amb tota la timba de més de 1000 metres als meus peus es força adrenalítica...

La cresta s’acaba al Cim del Baiau, baixada ràpida fins la Collada dels Malhiverns, i ja només em queda la fàcil pujada a l’últim cim de la jornada... El Comapedrosa (el més alt d’Andorra!!!). Arribo al cim envoltat d’una mística boira que poc a poc ens ha anat cobrint i l’hi dóna més èpica al moment! Quan arribo al cim no puc evitar de cridar de felicitat!! 

Només em queda l’última baixada fins al Refugi del Comapedrosa, en 15 minuts estaré al refugi i això em fa alegrar-me moltíssim...

L’arribada és de pell de gallina. Amb totes les emocions dels dia només puc desbordar felicitat. L’abraçada amb el Carles i el Matt és del tot emotiva!

Només em queda felicitar-los pel tros de cursa que han organitzat!!

Esportivament la cursa comptava amb el millor de cada casa! Hi havia un nivell molt alt! Jordi Gamito Baus, Francesc Solé Duocastella, Jokin Lizeaga, Andy Simonds, Pavel Paloncy, Zigor Iturrieta i un llarg etç... Una prova on t’escullen pel currículum esportiu que tens ja dóna una idea de la dificultat tècnica i física que té la cursa!
Estar tota la cursa en posició de top ten, i gràcies al coneixement del terreny i saber l’exigència dels últims quilòmetres m’ha ajudat a poder acabar en una 7ena posició després d’estar 17:40 hores gaudint de la muntanya.

El poder compartir les anècdotes amb tots els “finnishers” l’endemà al matí esmorzant al voltant d’una taula al Refugi del Comapedrosa fa posar la cirereta a un gran cap de setmana!!

Moltes gràcies a HAGLÖFS i BRIKO per ajudar-me aconseguir els meus somnis!!