MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

sábado, 12 de abril de 2014

ULTRA TRAIL MUNTANYES DE COSTA DAURADA


Feia la tira que no escrivia res al Blog!!!!

Tinc en ment d’actualitzar i realitzar alguns canvis en aquest Blog. Vull adaptar-lo en aquesta nova etapa en la que he començat aquets any desprès de deixar el món del Raids d’Aventura!

Aquesta temporada he fet un canvi de disciplina esportiva i vull dedicar-me molt més a córrer a peu, des de les dues vessants, com a entrenador i també com a corredor enfocat molt més als Ultratarils,

Però degut a la gran feinada que comporta tot això, encara no he trobat el moment de fer aquest canvis al blog!!

M’he decidit escriure la crònica de l’Ultra Trail Muntanyes de Costa Daurada, per agrair i donar les gràcies sobretot a un molt bon amic que va perdre tot un dia per acompanyar-me, que va estar molt pendent de mi i em va cuidar moltíssim!! Moltes gràcies Ricard!!!

L’any passat em vaig quedar amb les ganes de poder córrer aquest Ultra degut a la lesió que em vaig fer al canell. Aquest any em vaig apuntar sense pensar-m’ho gaire, encara que poder era una mica precipitat, ja que encara era molt aviat.

Pensava que poder no era molt bona idea la de començar la primera cursa “Llarga” amb una de 90 Km!! La setmana abans encara  tenia dubtes si fer o no la Half de 45 km, per anar augmentant volum i quilòmetres progressivament.

Però vaig pensar “Burro grande ande o no ande!!!” Podent estar 12 hores disfrutant per la muntanya per què conformar-se amb menys!!

Amb aquests dubtes em presentava a la línia de sortida de Prades sense gaires referències de quina era la meva condició física. Sabia que de fondo estava en condicions d’aguantar. Però muscularment era tot una incògnita. Tot i que aquesta pre-temporada he fet un bon treball de força, el que em feia por no eren el 4500 m. positius, sinó els negatius!! Muscularment no estava preparat per baixar tant!!

Aquest hivern, porto més desnivell positiu que mai amb l’esquí de muntanya, així que per les pujades estava preparat, però després les baixades esquiant són molt relaxades. Baixades tècniques i llargues n’havia fet poques, a part d’un parell de sortides per Montserrat i una per la Mussara (entrenant una part del circuit). La veritat és que amb les sortides pels voltants de Vilanova és molt difícil fer el desnivell necessari per afrontar en condicions un Ultra com aquest.

Que consti que no estic justificant-me ni busco excuses, però eren les sensacions que tenia abans de començar la cursa!!

Així amb l’objectiu de disfrutar, de passar tot un dia a la muntanya fent el que m’agrada, de fer un bon entreno de quilòmetres i de tornar a competir, em presentava a les 9 del matí a la Plaça de Prades.

A la sortida és trobava el bo i millor de Catalunya i també de fora! 350 participants, amb un gran nivell de corredors la qual cosa feia que ja de sortida es portés un ritme molt alt!!

 
Abans de sortir ens van avisar que trobaríem molta aigua, i ja des del primer quilòmetre i durant tota la cursa! Així que tocaria anar amb els peus molls tot el dia!!

De sortida, per variar, em col·loco amb el grup de davant, els noms de tots els que estan allà i el ritme que porten fa por!! (quins galgos!!!)  Arriba una primera pujada i el ritme que agafen el puc seguir sense problemes. Però quan arribem al grau del Llop una baixada estreta i tècnica, tinc un primer avís als quàdriceps, aquests es contrauen i avisen que no estan acostumats a baixar tant i tant ràpid (Ja?? Si només portem 5km!!!) Així que decideixo afluixar el ritme i deixar el grup capdavanter!

Ja pensava que patiria dels quàdriceps, però no que les molèsties arribessin tant d’hora.

Em quedo amb el Txakal, que també ha sortir a fons! Amb un bon amic i company els quilòmetres es faran molt més amens i agafem el nostre ritme “cotxinero”, que com ell diu “ els de davant ja cauran de madurs!!!!”
 

Per aquest Ultra, jo tenia pensat fer entre 11 i 12 hores, Passem per Albarca amb un bon parcial (5 min per sota del temps previst). Així que entre preocupat pels quàdriceps, però content per que el ritme és bo, anem fent fins a Cornudella, primer avituallament on podem rebre ajuda i on m’espera el Ricard.

Aquí fem un “pit stop” força ràpid, el temps just de rebre els ànims del Ricard, que ens informa que anem el 17 i el 18, de carregar els bidons i agafar un plàtan.

 
Arriba la primera pujada important a Siurana, mentre rodegem el Pantà, comença a fer força calor, i poder degut a la fresca que feia a la sortida a Prades, m’he tapat massa i fa que ara suï molt i begui molta aigua!! A sobre m’agòvia força la roba llarga que porto!! I fins a Vilaplana no tinc roba més fresca!!!

Arribem a Siurana i encara anem per sota del millor temps previst, això fa que encara m’animi molt més i a sobre amb la bona companyia del Txakal els quilòmetres es fan molt més agradables.

L’avituallament de Siurana és la Font del poble!! em bec un bidó sencer i torno a omplir els dos que porto, ja que fins a Castillejos, el següent avituallament, queda força estona i una bona pujada!!

La baixada és força tècnica després de Siurana, va davant el Txacal que baixa molt millor que jo, i així m’obliga a no disminuir el ritme. Un cop al riu, quan l’anem remuntant, trobem una zona que no hi ha cintes, i ens fa dubtar força, però és quan arribem al Gorg, que la cruïlla no està senyalitzada i ens equivoquem de camí pujant per les marques del GR. A l’arribar a dalt a la pista i no veure cap senyal, ens adonem que ens hem equivocat. Retrocedim i sort que el Jordi recordava el camí de l’any passat i només perdem uns 10 min i alguna posició abans de recuperar el camí correcte!

 
Fins a Castillejos queda una bona pujada, però després ja quasi tot és baixada fins a Vilaplana, km. 44 i meitat de cursa, on arribem amb 4:30!!

 Aquí hi ha un bon avituallament el Ricard m’ho té tot molt ben preparat. Menjo una amanida de pasta i bec una coca-cola. Em puc canviar de roba i surto com a nou!!

 
El Txacal decideix parar més estona, i em diu que marxi mentre està en una llitera fent-se un massatge!!! (vaya vida!!!)

La segona part del circuit, és molt més tècnica i amb força més desnivell.

Només sortir de Vilaplana hi ha una pujada de 4 km amb 700m+ fins a la Mussara, que sumats a la calor que està caient, costa força d’arribar dalt!

Però pujant em diuen que vaig l’11 i que a pocs minuts porto a tres corredors. Això m’anima molt i al poc de començar a pujar sento veus, accelero una mica més el ritme per agafar-los. Avanço a dos nois, un de Berga i l’altre que no recordo d'on, que van ja força tocats i així arribo a la Mussara el 9!!

Baixant agafo al Marc Balanyà, un fora de sèrie!!  Va força engavanyat i el perdo ràpid de vista!! Això m’espanta una mica!! M’he posat 8è i estic de “subidón!!” Penso que això no pot durar tota l’estona però mentres vagi fi ho aprofito!!

Fins l’Albiol, és un sender força tècnic, lent i en pujada, però porto un bon ritme!! Tinc un altre despiste en una cruïlla a l'arribar a la carretera, on perdo uns minuts preciosos, que fa que a l’entrada de l’Albiol, m’agafi un altre vegada el Marc!! Omplim bidons i seguim (He perdut el compte dels que porto ja beguts!!!)

 
En Balanyà és un bon corredor i penso que si li puc aguantar el ritme és un bon element a seguir. Arribem junts a l’avituallament del Mas d'en Fores. Aquí veiem dos corredors de l'Ultra que també han plegat, així que em col·loco 7è!!!

La pujada a Mont-Ral surto amb el Marc, intento seguir-lo, però ràpidament veig que va un punt per sobre del meu i desisteixo!! En aquest tram pateixo una mica, ara estic pagant el subidon d’abans!!! Però només són 4 km i a dalt torno a tenir el Ricard que m’espera amb un taper de pasta i una coca-cola!! I això revifa un mort!!!
 

Passo correctament el control de material, i el jutge em confirma que vaig en 7ena posició! Perfecte jo ja firmo!! Aquest avituallament està ple de corredors força perjudicats de la Half, inclús veig com a un se l’emporten amb l’ambulància.

Penso que vull sortir ràpid, però el meu cos demana una mica de repòs, així menjo, bec i intento recuperar-me sense perdre molt de temps.

Quan abans surti, abans arribaré a Capafonts, i un cop allà ja sé que fins a Prades  no queda res!! El camí de la foradada i del pont de Goi, són força tècnics i no gaire corribles, però vaig a un bon ritme i amb moltes ganes!!

A Capafonts torno a omplir els bidons, però justament allí veig que s’apropa un corredor per darrera!! Ostres tocarà apretar per mantenir la posició, però el Marcel Vidal té molta classe i tota la pista de pujada fins a Prades la fa corrents a un ritme que no puc seguir!!
 

Quan arribo al Tossal de la Baltassana, només queden 3 quilòmetres de baixada fins la línia de meta. En aquesta baixada encenc el frontal i aprofito per tapar-me i posar-me el reflectant i el llum vermell.

La baixada és força tècnica, però amb les ganes d’arribar, la faig a fondo, miro el rellotge i veig que sí que aconseguiré baixar de les 12 hores!!

Així que 11:56 minuts després d’haver sortit de Prades, torno a estar a la Plaça de poble, feliç d’haver finalitzat força bé el primer Ultra d’aquest any!!

Venia amb dubtes de com em trobava físicament, i pel que veig “no estamos tant mal!!!”

Finalment agrair en aquesta ocasió, a tots els que em veu ajudar i enviar missatges d’ànims durant tots els quilòmetres de la cursa, notava que tenia gent pendent de mi i això em donava ales per continuar i fer-ho el millor possible!

I molt especialment al Ricard que el que va fer per mi va significar MOLT!!!!!!!!! GRÀCIES!!!!!!