MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

miércoles, 9 de septiembre de 2009

GRAN BACHIMALA (3174)



Quant de temps feia que no pujava als Pirineus a fer una travessa de tres mils, o alguna cresta maca.

Cim del Machimala, amb el Mont Perdut al fons

Entre el naixement de la Laia, els entrenaments i les competicions, gairebé no ens deixava temps a fer cap escapada, i fins que no estàs posat al mig d’una cresta, que no te n’adones de com ho trobes a faltar!!!

Així que amb la Carme, decidim deixar la Laia amb els avis, i fer una escapada de dos dies, amb la intenció de fer alguna cresta no gaire complicada on poguéssim fer del tiron uns quants tres mils.

Busco una mica entre els llibres de l’Angulo, i trobo la cresta ideal, la del Bachimala, pots fer fins a 8 tres mils, és una cresta bastant aèria i relativament fàcil, i a sobre és una regió poc transitada amb la dificultat que els seus corriols són bastant difusos... Perfecte!!!

Arribem al refugi de Tabernés (1713m.), al final de la vall de Chistau, al migdia. Aprofitem per dinar, acabar de preparar la motxilla i sobre les 3 de la tarda comencem a caminar. La intenció era fer un bivac a l’inici de la cresta, però com que la meteo anunciava tempestes de tarda, decidim carregar la tenda i anar a dormir als Ibons de Bachimala (2700m.) Així ens trèiem 1000m. de desnivell, i l’endemà al matí ja serem quasi a peu de cresta.

La meteo no falla, però només cauen quatre gotes. El fet de poder muntar la tenda al costat d’un llac a quasi 3000m. d’alçada, ja ens fa posar aquell somriure tonto de felicitat a la cara que no te’l treus en tres dies!!!!

L’endemà sortim una mica més tard del previst, a fora feia fresca i dins del sac s’estava la mar de bé. (a la resta del país anuncien una onada de calor, i nosaltres tapadets amb el sac de plomes!!!) Amb un moment som al cim de l’Abeillé (3030), el primer 3mil del dia, i es on nosaltres comencem la cresta, (ens hem estalviat el Pico del Puerto de la Pez).

Cim de l’Abeillé (3030), el primer 3mil

 Segueix el cim de Marcos Feliu (3054). La cresta es bastant aèria, molt maca i de dificultat variable, però accessible.

el cim de Marcos Feliu (3054) el segon

Arribem al tercer 3mil del matí, el Machimala Chicot (3052), el següent és la Punta del Ibon (3097), però hi ha diverses puntes que en fan ballar el cap i no sabem exactament quina d’elles és, així que per tenir una foto del cim, decidim fer-ne una a cada una de les puntes, i així sí que segur que tenim la foto del cim!!

el tercer 3mil del matí, el Machimala Chicot (3052)

la Punta del Ibon (3097), el quart!!

A partir d’aquí la cresta es comença a complicar, per arribar a la Punta Ledormeur, ja hem de grimpar una mica, i la cresta s’estreny considerablement.

la Punta Ledormeur, el cinquè!!!

Desprès de passar la doble bretxa, per un terreny poc segur, delicat i exposat, ens equivoquem i arribem al cim del Gran Bachimala (3174) pel lloc que no era, per la banda esquerre en lloc de per la dreta, que és per on s’avia d’anar. Pugem un mur bastant delicat amb roca molt solta, i a sobre força aeri.

el cim del Gran Bachimala (3174), sisè i últim!!!!


Un cop al cim, ja recuperats del subidon d’adrenalina, ens quedava anar a fer la punta del Sabre, però com que es tard, i volem ser d’hora a casa, decidim baixar directament des de el cim per la via normal de pujada.

En 2 hores ens plantem al cotxe des de el cim, ens fotem un banyito al riu en uns tolls que hi havia baixant per la pista. Dinem un menú al poble de Plan, i desprès d’un viatge distret amb el cotxe, per culpa de la bomba del líquid refrigerant, decidim que pel 11 de setembre hem de tornar a pujar als Pirineus, aquesta vegada a fer la Punta Alta de Comalesbienes!!! Si algú s’anima ja ho sap!!!!




martes, 1 de septiembre de 2009

SLICKROCK BIKE TRAIL

THE SLICKROCK BIKE TRAIL  (MOAB. UTAH)




THE WORLD'S MOST POPULAR TRAIL
NO CALEN MÉS PARAULES...