MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

domingo, 11 de diciembre de 2011

CRONOPIC 2011


Seguint amb la tradició del club, i per quart any consecutiu, Estem preparant la quarta edició de la CronoPic, la festa del club que fem cada any el dia de Sant Esteve.

Ja sabeu, una cursa en cronoescalada, de 200 m. de desnivell i 3 km. de distancia, amb una sola màniga aquest any, amb sortida en massa, es a dir tots a l'hora!!!

Encara que el nostre cel no superi els 300m de desnivell, però es que tampoc cal abusar, no més depurar una mica el cos de toxines per continuar amb els excessos nadalencs.

Desprès del Pic de l'Àguila, El Montgros i La Talaia, aquest any ens desplacem al Alt Penedès. Al cim del Papiolet de 380 m. d'alçada.

La sortida serà a les 10 h. del mati del 26 de Desembre, al barri de la Rectoria a St. Pere Molanta ( al costat del camp de futbol)

Ja sabeu doncs on anar a entrenar covards!!!!( aquí us posem el Track !!!)


Pel preu no teniu excusa, és GRATIS, i a sobre us convidem a turró i cava!!!!

Podeu anar apuntant-vos enviant un correu al ceazimut@gmail.com per tal que puguem anar organitzant la sortida.

viernes, 25 de noviembre de 2011

TEMPS D'ORIENTAR...

Cursa d'Orientació a St. Pere Molanta del passat dissabte 19 de Novembre. Cursa molt maca, molt ben organitzada, i espero que tingui continuïtat més anys, per que a part de guanyar-la, em vaig divertir molt a l'hora de córrer!!!

La sortida...


Ja!!!!!!!!



Balisa a la font del Cucscó.



bevent aigua!!!

Arribada, el primer amb 01:18:55.

Comentant la jugada amb l'Organitzador i el Joaquim (2º classificat)


Entrevista per Olerdola Info...

miércoles, 9 de noviembre de 2011

TEMPS DE CICLOCROSS...

Primera sortida de Ciclocross de la Pre-Temporada. Una horeta de Ciclocross per Puigmoltò i Solers.

He canviat els cantilevers, per uns mini V-Break, i amb pneumatics nous, la bici va que vola per les trialeres!!!!



CICLOCROSS ( x Solers) de ivanartigas en Garmin Connect: Detali Solersles


Del blog del Carles Soler, he trobat aquest video de ciclocross. Es bonissim!!!!!


miércoles, 19 de octubre de 2011

BREAK TIME!!!!!!!!

Dons això, temps de descans, temps de penjar la bici i les bambes.

Temps de descansar unes setmanes per disfrutar de la família i fer totes aquelles coses que durant les setmanes d’entreno no tens temps de fer-les…

Temps de desconnectar, per agafar forces i algun quilo de més...de cara lo nova temporada!!!

Temps per pensar en nous projectes!!!!

Temps de relax...

lunes, 10 de octubre de 2011

IV BTT de CANYELLES

Sis anys desprès he tornat a córrer una cursa de BTT, ja no recordava com es patia en una cursa de 2h. a tope, ni lo ràpid que surt la gent!!!!

Això si, m’ho he passat pipa corrent, i recordant vells temps, i retrobant antics companys de curses!!! ;-D

Una cursa molt ben muntada en tots els sentits, molt ben organitzada, un circuit molt guapo, amb un desnivell considerable, hi havia dos “pepinos” a l’Arboçar que Tranki!!! Amb un parell de trialeres, una d’elles la de Moja que m’encanta!!!

La cursa tenia 46 km. amb 1000mt. de desnivell positiu, i vaig trigar a fer-la 2:13 h. a una mitja de 20,5 km./h (el primer va trigar 1:55, no vull ni saber la mitja...)
a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgEkPpVBXaMOed6S9qVX_9MrNmLpAZKlFOOGc8fcQfe8DIsPOiJwguvbRKRPMccSy_4M_J8tqrGu66JfCjScZPUMuQjp3nSENld0KKk6DdRFLeB6GN1BMwI3Mk8pX8G5G-_fgSbRmBU0IY/s1600/perfil_+llarga_canyelles_2011.jpg" onblur="try {parent.deselectBloggerImageGracefully();} catch(e) {}">
Menys la sortida, que vaig flipar de com la gent pot sortir tant ràpid, a partir de la pujada a Daltmar, vaig fer tota la cursa sol, al meu ritme, i només he pogut agafar dos que havien punxat.

Amb un resultat més que satisfactori, molt content d’haver acabat el 8é i 5é de Master 30 ( Si hagués corregut com a Elit, hagués fet 3er!!!.

Abans de descansar uns dies per afrontar ja una nova temporada, encara aprofitaré aquest dimecres dia 12, per córrer un roganing, que és de les proves d’orientació que més m’agraden, però aquest es amb Bici, així que suposo que disfrutaré el doble!!! Ja us ho explicaré...

domingo, 2 de octubre de 2011

BENVINGUT!!!!!

Vaig començar aquest blog ja fa més de tres anys, amb la notícia del naixement de la Laia.

Ara el vull continuar, amb el naixement del meu segon fill!!!! El MARTÍ, que va néixer el 21 de setembre. La Laia va néixer amb una cesària i en Martí va ser un part natural. En aquesta ocasió, vaig poder presenciar tot el part. És un aconteixement que et marca i que et queda gravat de per vida!! Es una de les experiències més impressionats que et poden passar com a persona i com a pare!!!

Ara el que més desitjo, és que els meus dos nens siguin feliços en tot allò que facin, i intentaré ajudar-los sempre per que així sigui. Intentant recolzar totes i cada una de les decisions que prenguin durant la seva vida!!!
No hi ha satisfacció més gran per a mi com a pare el veure evolucionar els teus fills. Ensenyar-los anar amb bici, a patinar o escalar... són esdeveniments que em satisfan més que res a la vida. Quan veig ara a la Laia que ja patina amb el patins en línia, se’m cau la baba, i se’m posa una cara de felicitat, com poques vegades a la vida!!!

Així que vull donar la benvinguda al Martí, i que sàpiga ell i la Laia, que em tindran sempre al seu costat per qualsevol cosa que necessitin!!! (quan em demanin una bici de Carbono, ja em parlarem!!!) XD XD XD

BENVINGUT.....

viernes, 2 de septiembre de 2011

“C.C.C.!!!!!” CORMAYEUR – CHAMPEX – CHAMONIX

Joder quina cursa!!!!! Tot és impressionat: la sortida de Cormayeur és molt emocionant, la zona al voltant del Montblanc és espectacular i l’organització és senzillament perfecta, no es pot retreure res!!!!

La CCC es la cursa “¿¿curta??” dels Ultratrails del Montblanc, amb 96 km. i 5600m. de desnivell positiu. Passa per tres països, ja que surt de Cormayeur (Itàlia) passes per Champex a Suïssa i acabes a Chamonix (França).
En aquesta cursa hi participen 1800 corredors de la tira de països, està ple de Japonesos!!!. La sortida és espectacular!!! Tot el poble de Cormayeur està bolcat en aquesta prova. La gent surt als balcons per aplaudir i fins i tot utilitzen cassoles!! L’ambient és increïble, hi ha grups de música que animem als corredors quan passen pel davant... se t’acaben el adjectius per definir-ho!!!!!
Quan a la sortida et posen la música i comencem a córrer 1800 persones, se’t posa la pell de gallina! Et fa sortir “a tope” com si fos una cursa de 10 km, però ben aviat tothom és posa al seu lloc amb una pujada inicial de 9 km que et fa pujar als 2000m d’alçada del refugi Bertone.

A partir d’aquí, ja ben aviat em van començar a aparèixer les molèsties que arrossegava des de l’ Ultra de l’Aneto al genoll. A les pujades podia portar un bon ritme, però als plans i sobretot a les baixades, el dolor cada vegada era més agut.
Va ser quan vam passar pel punt més alt de la cursa, el Coll Ferret a 2540m. d’alçada, al quilòmetre 30 i on desprès venia una baixada de més de 20 km fins a casi Champex, que el genoll va dir prou. Em feia un mal terrible, anava coix i no podia ni córrer del mal, caminava amb la cama totalment estirada i tirada endarrera que era com menys em molestava.
Quan el Toni va passar pel costat, no va fer falta que li expliqués res, ja em va veure que anava coix perdut, i li vaig i vaig demanar les claus de la furgo ja que jo havia de plegar i me’n tornava!!!

Assegut en un prat d’una vall Suïssa, vaig pensar en tot el que m’havia costat arribar fins allà: somnis, entrenaments, fisios i tota la paciència de la meva família, que ho havia viscut amb mi. Recordant el que m’havia dit la meva filla abans de marxar “Papa que et vagi molt bé, córrer molt i no paris!!!” Vaig decidir que no les podia decebre ni a elles ni a tothom que m’havia ajudat i animat per anar a aquesta cursa!!!

Així que a l’avituallament de la Fouly, lloc on havia de plegar, vaig menjar una mica, em vaig prendre un antiinflamatori, i vaig decidir que ni que fos caminant, havia d’acabar aquella cursa fos com fos.
Vaig accelerar el ritme una mica a veure si agafava el Toni a la pujada que hi havia abans de Champex. Vaig tenir sort que aquesta baixada, era una pista molt bona i més avall estava asfaltada, i a més l’antiinflamatori va fer una mica l’efecte.

Quan em vaig trobar amb el Toni li vaig dir: “eh! Que et penses que t’ho passaràs bé tu tot sol????” Quan em va beure arribar es va alegrar de veure’m, i a partir d’aquí ja vàrem continuar junts tota la Cursa.
La baixada fins a Martigny, per un corriol estret i tècnic, i la següent pujada al coll de la Forclaz, em van tornar a fer veure les estrelles. Quan vam arribar al següent control de Trient a 26 km. de meta, ja vaig veure que acabava la cursa sí o sí.

En aquest control eren ja les nou de la nit, i va començar a ploure, així que vam aprofitar per menjar bé, tapar-nos amb tota la roba que dúiem, posar-nos els Gores i el frontal, per continuar com a nous els últims km. sota la pluja.

L’aturada ens va anar força bé ja que vam tornar a agafar un ritme molt bo. Sembla mentida el que aguanta el cos!!!! Portes més de 75 km i segueixes corrents, de nit i sota una pluja cada vegada més forta i a sobre amb un fort vent!!!!

Després del coll de la Baume, baixant vam disminuir el ritme en tornar a aparèixer les molèsties al genoll i unes llagues importants a les plantes del peus.

Vam passar per Vallorcine i Argentière, i ja només quedaven 7 km per Chamonix. “7 km vaig pensar”!!!! eren 2 quarts de dotze de la nit i vaig calcular que en una hora ja ho teníem al sac!!! El ritme amb les llagues era molt lent i a sobre quan la del peu esquerra va rebentar, vaig fotre un crit i vaig haver de parar. Mai m’havien fet tant de mal unes llagues!!!!

Caminant de talons vaig pensar en un programa que havia realitzat el meu cosí Robert per IB3 sobre l’Ultratrail de la Serra de Tramuntana. Feien el seguiment d’un corredor sord, i em va quedar marcada la frase que duia tatuada a la cama: “No hi ha prova dura, sinó ment feble”. Vaig decidir que si havia d’arribar gatejant ho faria, però havia de passar per la línia de meta com fos.

Quan vam veure les llums de Chamonix, i vam entrar al poble, se’m va passar tot el fred que portava a sobre i totes les molèsties i mals que arrossegava.
Vam fer l’últim quilòmetre com si només em portéssim 10. Quan vam passar per la línia de meta agafats de les mans amb el Toni, em vaig recordar de tots el esforços que m’havia costat arribar fins allà. Vaig pensar amb la meva família i amb tota la paciència que havia tingut amb mi i del content que em sentia de poder dir que era FINISHER!!!!!!!

martes, 2 de agosto de 2011

ULTRA TRAIL ANETO

Sempre m’ha agradat celebrar l’aniversari d’una manera especial, abans pujàvem al Puigmal amb bici tota una colla, i ho havíem celebrat al cim amb una ampolla de cava!!! Amb la Carme una vegada vam fer sis tres mils al la zona del Vignemale!!! Que millor dons que celebrar un aniversari envoltat del la gent que t’estimes i de les aficions que t’apassionen, la muntanya i la competició!!!

Així que amb aquesta nova bogeria que m’ha agafat amb les Ultratrails, el dia del meu 36 aniversari hem vaig apuntar al Ultra Trail del Aneto, una volta de 96 Km. amb més de 6000 mt. de desnivell positiu amb sortida i arribada a un dels meus llocs preferits: Benasque!!
Vaig aconseguir no només acabar-lo, sinó que fer-ho d’una manera més que acceptable, en 8ª posició !!! i amb un temps de 14 h. i 22 min. Ni jo hem creia que ho hagués pogut fer tan bé!!! Ja que en el millor dels meus pronòstics pensava que faria un temps per sobre de les 15 hores!!!

L’Ultra Trail del Aneto, surt de Benasque, va cap a l’Alta Ribagorça pel coll del Ballibierna, passes cap a la Vall D’Aran, pujant el Coll del Port de Viella, arribes a la mateixa Viella, per tornar passant abans per la Bassa d´Ùlles i Geles, l’Artiga de Linni pujant finalment el Coll de la Picada, per finalitzar amb un llarg descens d’uns 20 Km. fins a Benasque.

Aquesta vegada havia pogut preparar una mica més la cursa, vaig estar un cap de setmana llarg reconeixent alguns camins per la Vall d’Aran, però unes molèsties al genoll dret hem van tenir neguitejat fins a la mateixa sortida de la cursa.

A les set del mati ens vam presentar a Benasque el Toni i jo per recollir els dorsals i trobar-nos amb el Pep i el Rafa. Desprès de passar el control de material, a tres quarts de vuit ja estàvem a punt a la sortida per començar aquesta aventura..
Si t’ho mires amb un mapa, aquesta volta sembla una burrada, però només cal veure els paratges per on passa per tenir ganes d’estar per allà dalt corrent i disfrutant.

I això es el que m’havia plantejat per aquesta cursa, passar-m’ho be i disfrutar molt, de la família que havia vingut a animar-me, dels companys, dels paisatges i de la cursa, i ho vaig aconseguir en escreix!!!
Soc un novell en aquest tipus de curses, només és el meu segon Ultra que faig, però tenia l’experiència i les sensacions de la Núria – Queralt, i se que no hem fan por les curses llargues. Els raids m’han ajudat a poder estar hores i hores maxtacant el cos.

L’inconvenient que tinc és que no estic acostumat a córrer a peu tantes hores i tot i que portava més de 10 hores sense parar de córrer i físicament hem trobava fort, tot el sistema articular de les cames grinyolava per tot arreu, fins al punt que realitzant la ultima pujada del coll del pedra picada, el genoll esquerra ( que en principi era el bo!!!! ) va dir prou!!!!

No podia recolzar el pes a la cama esquerra, i les dues vegades que ho vaig intentar vaig anar a parar al terra!!! Hem vaig acollonir viu!!! En mig del no res, a 400 mt. de desnivell amunt del següent control i 600 mt. avall, on si que hi havia un cotxe, però era la Vall d’Aran, i tenia clar que enrera no tornava...

Vaig seure cinc minuts, hem vaig pendre un bidó sencer de Sals que duia, un Iboprufeno, una mica de pastis d’Obertims i un Red Bull per fer-ho anar avall l!!!

La barreja va ser atòmica, ja que no només hem vaig poder aixecar, sinó que vaig poder continuar i al arribar al coll vaig poder CORRER els últims 20 Km. de baixada que quedaven fins a meta!!!!

Quan passant pels Llanós del Hospital vaig trucar a la família per avisar de que ja arribava, i la meva filla es va posar al telèfon i hem va animar, casi hem cauen les llàgrimes de la emoció, i hem va donar les forces necessàries per arribar a la meta, sense parar de córrer ni a les pujades!!!
Un cop a Benasque va venir el moment “Gallina de Piel “ el més emotiu del dia, quan la meva dona i la meva filla que portaven tot el dia esperant-me, hem van venir a rebre a l’arribada, i el fet de poder passar per meta amb a Laia als braços i poder fer-li un peto a la Carme, van valer tots els esforços del dia.

martes, 5 de julio de 2011

JA TINC EL MEU PRIMER ULTRATRAIL!!!

Ja tinc el primer UltraTrail!!! La Núria – Queralt – Berga, un Ultra de 92 Km. Amb 5000 m. d desnivell positiu. Al final vaig acabar (que ja és molt!!!) en 13 ª posició i vaig trigar a completar-lo 15 hores i 11 minuts.

Era el primer Ultratrail que feia, sense comptar el Carros de foc de l’any passat, que no té gaire a veure amb aquestes curses. La veritat és que no sabia com reaccionaria el meu cos. No sabia si quan portés més de 50 km. podria seguir corrents o m’aniria arrossegant com un cuc...

No arribava en les millors condicions, vaig tenir una tendinitis al tibial que em va fer parar dues setmanes abans de la cursa. A més vaig fer les oposicions de profe la setmana anterior, així que no havia pogut entrenar gaire ni fer molt de desnivell, i això era el que em feia por. Hi havia més de 6500m. de baixada, i déu n’hi do quines baixades!!!

Però tot això ho compensava amb les ganes de passar-m’ho bé corrents, de tornar a competir, d’estar a la muntanya, i sobretot la motivació per acabar una cursa d’aquest tipus. Així que l’únic objectiu que em vaig posar en aquesta ocasió, era disfrutar, i sobretot acabar!!!

La sortida era a les 11:00 del matí des del Santuari de Núria. La tàctica era caminar ràpid a les pujades, i intentar córrer als plans i sobretot a les baixades.
Com el corriol de sortida cap a Fontalba, és bastant estret, vaig decidir sortir una mica fort, per evitar-me que em trobés algun embut, així que sense voler-ho em vaig trobar amb el grup de davant!! Però ràpidament vaig veure que aquell no era el meu ritme, així que vaig afluixar una mica. Pujant al Pas dels Lladres, ja em vaig quedar tot sol, però a un trot molt còmode, i veia que per darrera no m’agafava ningú, així que vaig continuar al meu ritme tot sol.

Però desprès del control de la Coma Morera, quan baixàvem cap a la Collada de Tosses, sense saber encara com, vaig perdre les cintes. Jo pensant en les meves coses vaig continuar baixant, sense adonar-me que m’havia equivocat. De cop arribo a una cruïlla, i m’adono que no hi ha marques ni cintes!!! MERDA!! Engego el GPS, que el duia parat perquè només dura 12 hores, i veig que el camí va per dalt de la carena, i que m’he desviat uns tres quilòmetres!!! Intento anar a buscar el camí sense perdre alçada, però el bosc no em deixa passar, així que torno a remuntar fins a trobar les cintes. “No passa res”, dec haver perdut uns 15 minuts, i unes quantes posicions, però això és molt llarg i no s’acaba aquí, i no ve ara d’uns quants metres de més!!!
Baixo fins a la Molina, i al control em trobo el Jordi Masana, que es sorprèn quan em veu arribar. Són les 14:00 i ara toca pujar per la pista d’esquí fins al Coll de Pal a 2100m. d’altitud, amb una calor i una xafogor que et suaven fins a les ungles!!

A dalt del Coll de Pal arriba un dels moments de “Gallina de Piel”, la baixada fins a Bagà!!! El primer tram, de pista fins al Rebost és per recordar. El poder córrer a 2000m. d’alçada, amb el Moixeró a la dreta, i el Catllaràs a l’esquerra, és espectacular!!!

Això era el que tenia ganes, de veure “Monte” i poder fer el cabra. El poder córrer quan portes ja cinc hores, i 40 km. per aquest camins et queda gravat bastant a dins!!

Arribo a l’avituallament de Bagà a dos quarts de sis, porto ja més de 6 hores, menjo una mica d’amanida de verdures i una coca-cola, i a seguir. Ara ens toca pujar fins a Gisclareny, per un corriol molt guapo, dur però molt “xul.lo” (penso que aquest fer-lo de baixada i amb la bici a de ser genial!!!)

La baixada fins a Saldes em passa factura als quadríceps, que és el que em feia por. No havia entrenat prou les baixades i arribo a baix molt tocat de cames. A més no puc aixecar gaire els peus, i li dono una patada a una pedra, que em fa veure les estrelles, amb la conseqüència d’una ungla del peu trencada!!!

Aquí comença la última pujada fins a dalt de la Serra d’Ensija, 1200m. de pujada amb 11 km. Abans d’arribar a Saldes, truco per telèfon a les meves dones per que m’animin i dóna’ls-hi la bona nit, ja que són dos quarts de vuit, i encara em queden trenta quilòmetres. Això i la Coca-cola que em dóna el Pere Bossa a Saldes (moltes gràcies!!!) i els ànims del Massana, que al final ha plegat a la Molina però ha vingut a veure la cursa a Saldes, em fan agafar forces i ànims per l’últim tram de la cursa.

Fins a Bagà duia un promig de temps per finalitzar en 14 h., però en aquesta pujada, aquest proming es va allargant fins a les 15h. que era el que jo tenia més o menys previst!
Quan arribo a dalt de la serra d’Ensija, haig d’encendre el frontal, i la veritat que la posta de sol pujant al refugi de la Gallina Pelada ha sigut de les que recordaré força temps... ara ja tot és baixada, només un parell de “repechonets” però ara sí que ho tinc clar que acabo l’Ultra..

Trigo 4 h. per fer els últims 20 quilòmetres que em queden, i quan per fi veig les llums de Berga, s’em dibuixa un somriure a la cara!!!! Però encara queda una sorpresa, i són un munt d’escales de baixada que hi ha del Santuari de Queralt fins a Berga, i jo amb les cames que ja no sé ni el que trepitjo. Amb les ganes que tinc d’acabar les baixo corrents el més depressa que em permeten les cames. Sembla mentida que porti 90 km. a sobre i encara tingui forces de seguir corrents.

Per fi arribo a Berga a les 2:00 de la matinada, 15 h. i 11 minuts desprès d’haver sortit de Núria. Emocionat d’haver realitzat una cursa com aquesta, feliç i content per haver-la pogut acabar, però destrossat i amb un mal de cames, que em costa déu i ajuda, poder arribar a la dutxa... però feliç, molt feliç d’haver finalitzat el meu primer UltraTrail!!!

viernes, 1 de julio de 2011

NÚRIA - QUERALT - BERGA

Tot a punt i preparat per aquest cap de setmana. La Núria - Queralt - Berga, més de 90 km. i 5000 mt. de desnivell positiu. Un bon entrenillo!!!

Tot el material preparat i amb moltes ganes de tornar a patir i disfrutar a l'hora!!!



Després de les opos i de dues setmanes parat per culpa d'una tendinitis al tibial, tornem a la carrega, amb un estiu carregat d'ultratrails, aquest cap de setmana la Núria - Queralt, el 30 de Juliol el Trail Aneto, i a finals d'Agost la C.C.C. al Montblanc!!!

Aquest estiu toca fulminar un parell de bambes!!!!

miércoles, 22 de junio de 2011

Segona posició del equip YAENCONTRE.COM-HAGLÖFS al BELORAID!!!!

El raid disputat a Belorado (Burgos) el fi de setmana del 18 i 19 de juny, segona prova de la Lliga Espanyola de Raids de Aventura 2011 acaba amb la segona posició de l’Equip.
L'Equip YAENCONTRE.COM – HAGLÖFS, format en aquesta ocasió per Elisabet Socias, Jordi “Txakal” Capell i la nova incorporació a l’equip Joaquim del Rio, realitzen
Ha sigut un cap de setmana molt intens, amb una disputa molt sana entre els primers equips classificats, però marcat per la polèmica ultima secció nocturna de BTT del dissabte..

FELICITATS MAKINES!!!! Us ho heu currat molt!!!!!!

martes, 7 de junio de 2011

RAID TXAKAL EXTREM (Lo millor del Món !!!!!)

Cap de Setmana de Raid al TXAKAL EXTREM, i deu n’hi do quin Raid! Sortida a les cinc del matí de la Seu d’Urgell, i arribada a la una del migdia del diumenge a Almenar. Més de 270 km. i 11000 metres de desnivell positiu. Una Burrada!!!!!!
S’ha de felicitar al Jordi, per la perfecta organització, una currada. Es un Crack!! Ell tenia clar que volia fer un Raid dur, i ho va aconseguir: la pluja, el fred, la neu i la boira, ens van acompanyar en la majoria de sectors, i van ajudar a fer més mítica aquesta edició del Raid!!!

El raid el guanyava l’equip que aconseguís fer més sectors i més balises. Sabent que era impossible de fer-les totes, i tenint en compte que hi havien talls horaris que limitaven la sortida d’aquest sectors vam descobrir massa tard quina era l’estratègia òptima!! S’havia de sortir a conservar, a fer el recorregut més curt possible i esperar que la resta d’equips anessin caient.
Per aquesta edició de la TXAKAL EXTREM, ens presentàvem amb l’equip de copa catalana SAMBARI – HAGLÖFS, format per l’Eli, el Joaquim i jo, amb la innestimable ajuda de L’Edu a l’Assistència.
Nosaltres de sortida, vam ser massa agosarats, juntament amb l’equip Borges Trail vam anar a fer totes les balises del primer sector, i vam perdre un temps massa valuós, que ens va hipotecar tota la resta del Raid. Els altres equips, van anar directes al control canvi des de la primera balisa. Nosaltres vam trigar una hora més del que estava previst per fer aquesta secció, i així vam descobrir que seria molt difícil arribar a temps al talls horaris.
Al segon sector de BTT, ens va tocar pedalar depressa i molt!! havíem d’arribar abans de les 12 h. a l’entrada de l’Hidrospeed. Per pocs minuts arribem tard, però com que hi havia un error a l’hora de dibuixar els mapes, i algun equip havia sigut perjudicat, ens deixen entrar a fer el peix pel riu. L’Hidrospeed era divertit, però amb el fred que feia, i els nervis de la competició,no el vam poder disfrutar del tot. Desprès d’algun cop extra als genolls, acabem el sector de riu a Rialb.
D'aquí ens toca pujar patinant fins a Escàs, 6 km. amb 400 mt. de desnivell, i justament quan ens estem posant els patins, torna a ploure, així que fem tota la pujada patinant sota la pluja ( Una nova modalitat!! NO havia patinat mai plovent, i feia una gràcia quan trepitjaves les cagarades de vaca que hi havia a la carretera!!!!)
D’aquí a una nova bici, fins a l’estació d’esquí abandonada de Llesuí. En aquest sector decidim fer com la resta dels equips, i fer una sola balisa, i anar el més directe possible fins al control canvi.
En el següent sector és quan es comencen a torçar les coses... ens toca pujar fins a 2500 m. d’alçada, pequem de sortir una mica lleugers de roba, i fem tota la pujada, sota una insistent pluja que ens deixa calats fins els ossos. Els Gore-tex ja fa estona que han deixat de fer el seu servei, i estem tan mullats que quan arribem a dalt del cim, l’aigua s’ha convertit en neu i bufa un vent terrible, i a sobre comença a entrar boira...

Ens adonem que en aquestes condicions, no podem continuar. Tenim tant de fred a les mans, que ens és impossible de poder donar la volta al mapa per mirar per on hem de continuar, i és en aquest punt, que decidim fer mitja volta, recular i tornar a baixar fins a la furgoneta.

Durant la baixada, pensem quines opcions ens queden. Portem 14 hores de raid, més de 110 km i un desnivell de 5000 m positius. Ganes de plegar no tenim gaires, però les condicions en que ens trobem no són les òptimes per continuar. Tal i com estem es impossible que puguem aguantar bé tota la nit. Així que decidim saltar-nos les dues etapes nocturnes, i seguir el diumenge amb els últims sectors fins Almenar.

Diumenge, ens posem en marxa a tres quarts de vuit, per fer un sector de trek + Caiac pel pantà de Santa Anna. El penúltim sector és un altre trekking fins Almenar, on ens trobem un Ràpel de 100 m. i una última orientació Urbana pels carrers d’Almenar...
Finalment, desprès d’estar més de 18 hores per fer més de 150 km. finalitzem en una cinquena i última posició. Havien sortit 10 equips i només cinc valents equips varen aconseguir finalitzar el Raid.

Això sí, molt contents per haver pogut viure aquesta experiència i haver pogut participar i acabar un Raid de veritat , com els “d’Antes”!!!