MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

miércoles, 22 de octubre de 2014

DE 0 A 2900...

Que faig jo de Vilanova un poble a nivell del mar, fent una travessa per Andorra enllaçant 7 cims de més de 2900 metres... DISFRUTAR COM UN CAMELL!!!!

Aquest cap de setmana, possiblement, he realitzat una de les millors activitats que es poden fer a la muntanya. Feia temps que no m’impactava tant una sortida... Pel bon dia que feia, pel magnífic grup que ens vam ajuntar i l’espectacular circuit que vam realitzar!!

Els 2900 serà la pròxima temporada una cursa, que segurament donarà  molt que parlar.
Tant per la singularitat de la competició, com pel terreny on es realitza i la filosofia que vol transmetre l’organització.

És una cursa on es trepitgen els 7 cims més alts d’Andorra, sortint del Refugi de l’Illa, i acabant al refugi del Comapedrossa. El dia abans de la cursa els participants hauran de pujar tranquil·lament tots junts a dormir al refugi abans de la sortida. Conviure unes quantes hores els només 50 corredors que podran disputar la competició serà una forma diferent de convivència abans d’una cursa. I que desprès de córrer, al final tots facin un sopar plegats al refugi d’arribada, aplaudint del primer al últim participant l’entrega de premis, és si més no una forma maca d’intercanviar impressions
El Circuit és magnífic, la zona ja és preciosa!! Andorra té molts punts i zones espectaculars per la seva bellesa, i si a més li sumes la dificultat d’algunes crestes i canals amb l’infinitat de trams tècnics, pels milers i milers de pedres que hi ha en aquest petit país, et dóna com a resultat una cursa molt entretinguda, on els quilòmetres, a vegades no passen amb la velocitat que desitges, però que deguts a la bellesa dels paisatges, aquests no es fan mai feixucs!!!

La cursa s’havia de disputar aquest any per primer cop el cap de setmana del 18 i 19 d’Octubre, però finalment per raons pressupostàries i de patrocinadors, els organitzadors l’han hagut d’aplaçar fins l’any vinent. Així que aquest any, coincidint amb les mateixes dates que s’havia d’organitzar la cursa, van decidir de fer una “edició zero” i que tots els que volguessin provar el circuit per ells mateixos, tenien l’oportunitat per fer-ho!
Els impulsors d’aquest esdeveniment, són el Carles Rossell i el Matthiu Lefort, dos enamorats d’Andorra. Si la passió que senten per aquestes muntanyes, la tenen per organitzar la cursa, segur que tindran un èxit més que assegurat.

El circuit original, sortirà del refugi de l’Illa a la Vall de Madriu, per pujar al primer cim del repte, que és la Portelleta (o Tossa Plana de Lles), d’aquí tornar endarrere per baixar a Canillo. Allà fer la via ferrada del Canal de la Mora i pujar al segon cim de L’estanyó, per la cresta des del Coll d’Arenes. D’aquí continuar crestejant pel Pic de la Cabaneta fins la Collada de Meners i pujar el Cim de la Serrera. Tot seguit es baixa per la magnífica Vall de Sorteny, fins al refugi amb el mateix nom. Pujar el Fontblanca per la canal S-E serà una experiència que molt recordaran així com la baixada fins a la Coma d’Arcalís. Un cop aquí comença la part més tècnica, alpina i preciosa del recorregut. Pujar a la Collada d’Arcalís per després baixar a l’estany superior de l’Engonella, per seguidament pujar pels estanys Forcats fins al cim del Medacorba (el cinquè!!). La Cresta dels Malhiverns, que uneix la Roca entravessada amb el cim del Comapedrosa és tan tècnica, exigent i Aérea com espectacular per les vistes que té!!! ( Llàstima que el dia de la cursa es farà de nit!!!) I finalitzar tota aquesta gran aventura al Ref. del Comapedrosa.

Amb tota aqueta publicitat i espectacularitat de recorregut, no ens va costar gaire de reunir-nos uns quants companys apassionats de les Muntanyes i també d’Andorra per participar en aquesta “edició zero” dels 2900.
Vam adaptar una mica el circuit i la intenció era de fer-lo en sentit invers, així la part més tècnica i exposada la faríem de dia i més descansats, i deixaríem la part més senzilla i fàcil per la nit.

Després d’algunes baixes d’última hora! El Jeroni Soler, el Joan Pallars i el Sergi Cots, tres bèsties “pardes” de les muntanyes i apassionats d’Andorra (El Sergi ha corregut totes les edicions del la Ronda dels Cims!!!) i acompanyats pels organitzadors el Matt que ens faria de guia tota la primera part del recorregut fins a Arcalís, ens presentàvem dissabte de matinada a Andorra. Vàrem deixar un cotxe al Refugi Cap del Rec (Lles de Cerdanya), lloc on volíem finalitzar i un altre cotxe de suport a Canillo amb roba de recanvi i menjar.

A quarts de set sortíem del poble d’Arinsal, per pujar fins al refugi del Comapedrosa, on recollíem a la Janick i al Pierre dos belgues. Que també s’unien a nosaltres en aquesta aventura!
El primer impacte de la jornada és la sortida de sol que ens enxampa quan arribem a l’aresta cimera del Comapedrosa. Sempre és una sensació fantàstica quan t’enxampa l’albada pujant un gran cim!!!

No podem parar de fer fotos per immortalitzar aquest moment de pell de gallina. Amb un bon ritme arribem al primer cim, el Comaperdrosa, el punt més alt d’Andorra!! Fa força fred a dalt del cim a aquelles hores del matí i amb un fort vent que bufarà tot el dia a cotes altes, no ens entretenim gaire. El temps just de tapar-nos i fer 4 fotos.
 
Baixem fins a la collada dels Malhivers, aquí ens estalviem la cresta de Baiaus, molt tècnica i que ens farà perdre molt de temps i la flanquegem per la dreta per anar al següent cim, la Roca Entrevessada (el segon més alt d’aquest país). La baixada per la cara nord d’aquest cim, és si més no “Curiosa i entretinguda”.
 
 
Un cop al Coll dels Estanys Forcats pugem al tècnic cim del Medacorba, el tercer 2900 de la jornada. Si es puja seguint tota la cresta, té algun pas de III però que es deixa fer! La cresta és molt maca i força aèria i comença a donar-li una mica d’ambient alpí a la sortida. Portem ja 3 hores i 3 cims i estem entusiasmats pel ritme i el recorregut!!
La baixada al Pla de l’estany pels estanys Forcats és un dels racons macos del recorregut, hi he passat forces vegades tant a l’estiu com a l’hivern amb esquís i sempre hi tinc un bon record!! (És on ens vam conèixer amb el Jeroni, així que també és un lloc especial!) ;-D

Passar el coll de Montmantell i baixar a l’estany superior d’Angonella, per seguidament tornar a pujar per arribar a la portella d’Arcalís amb les vistes a l’estació t’esqui d’Ordino, et retornen una mica a la civilització!!! És en aquest tram on el Jeroni no s’acaba de trobar gaire bé. Porta arrossegant tota la setmana un refredat i aquest no el deixa disfrutar de l’experiència!!
Arriba l’únic moment trist de la sortida, ja que opta per plegar i a més el Joan decideix d’acompanyar-lo. Tenim el nostre moment d’indecisió... hem vingut els 4 a gaudir de la muntanya i de l’amistat. Veníem amb l’idea de passar un dia tots junts, i si ara un ha de plegar la resta decidíem d’acompanyar-lo!! Però el Jeroni s’imposa i ens demana que si us plau acabem la jornada sense ell i que fem el favor d’aprofitar l’experiència per ell!! Així que decidim continuar, però acordem que no farem tot el circuit. A Canillo finalitzarem i així almenys fem la part principal del repte. Al cap i a la fi només ens deixarem un únic cim per realitzar. Tristos ens acomiadem prometent que a Canillo ho celebrarem amb una birra i un bon sopar!!!

A la Coma d’Arcalís, ens esperava amb una més que bona assistència! el Carles Rosell, que substituiria al Matt per guiar-nos a la segona part del circuit!!
D’aquí pugem al Fontblanca un altre mític cim del principat! La seva pala Oest és un dels millors descensos amb esquis de muntanya del Pirineu, però ara haver-la de remuntar amb la calor del migdia i amb el cansament acumulat, comença a passar factura!!!

Les vistes del cim son espectacular!! Portem ja 4 cims i  ens estem adonant que estem fent una activitat extraordinària i fora del comú i això ens fa pujar l’ego pels núvols!!!
La distreta baixada per la canal SE es un altre de les finites zones tècniques que te aquets circuit i la baixada per la Vall de Rialb es també d’aquelles que es poden realitzar corrent per uns prats que tot i el cansament que portem la disfrutem d’allò mes.

Una petita pujada i baixada, ens deixa al Refugi de Sorteny!! Aquí ens espera una magnifica amanida de pasta, cortesia de la gran amabilitat dels companys d’Andorra!!! La dona del Carles i també el Matt han hagut de caminar mes de mitja hora per pujar-nos el dinar!!! No tindrem mai tants adjectius per la agrair aquell fantàstic avituallament!!! DE VERITAT MOLTES GRACIES!!!!

Cansats iniciem la ultima part del recorregut, la pujada per la Vall del Sorteny, sempre la recordo com aquesta em va impactar la ultima baixada de l’Ultra d’Andorra!! Una Vall fantàstica pel verd dels seus prats i els milers de colors de les seves flors!! En aquesta època, ja no esta tant verda però segueix enamorant!! El sol s’està ponent i a la cresta de l’Estanyo que queda a l’ombra a la nostra dreta, li dona un toc fantasmagòric, que no pots deixar de pensar lo petits que som en comparació amb aquestes grans muntanyes!!

Quan arribem a la Collada de Meners el sol s’està ponent i tornem a repetir les mateixes sensacions que hem tingut a l’albada. No podem deixar de mirar la magnifica posta del sol que ens esta regalant aquesta jornada!!
Al Cim de la Serrera la temperatura comença a baixar força i ens hem de tapar!!! Aquí me’n adono que m’he deixat el guants al cotxe que tenim de suport a Canillo!!!  Amb el que jo sóc amb el fred a les mans, tinc un petit moment de pànic!! Que finalment puc solucionar, posant-me a les mans, dos bosses de plàstic que portava dels entrepans!! Es una solució molt “cutre” però força efectiva!!!! XD XD XD
La cresta del Serrera a l’estanyo de nit, li torna a donar molt ambient i una pujada d’adrenalina al cos! Has d’anar amb tots els sentits alerta, però com que no es gaire llarga al final resulta entretinguda i tot!!

La pujada de nit per la cara est a l’últim cim de l’Estanyo, es molt agradable. Un cop a dalt ens abracem i celebrem que hem aconseguit l’objectiu que ens havíem replantejat!! Feliços i contents realitzem la ultima baixada de la jornada, però abans encara ens queda l’últim sector tècnic del Dia ( o nit!!) La cresta sud fins al coll d’Arenes es força tècnica i amb una caiguda per la banda oest força vertiginosa!!
Fins a Canillo queden mes de 1500 metres de desnivell de baixada, amb alguna sorpresa encara al baixar pel camí d’escapatòria de la Ferrada de la Canal de la Mora.

Així a les 10 de la nit, 16 hores desprès de sortir i amb mes de 50 km. a les cames i uns 5000 metres de desnivell positiu i negatiu!!! Arribem a Canillo on ens esperen la resta de companys i assistents!!
Ens abracem i les emocions sorgeixen a flor de pell... En adonem que hem fet una activitat excepcional!!! Estem exultants i super feliços. Acabem de comentar la jugada i compartim sensacions al voltant d’una  taula amb una bona botifarra i una cervesa ben fresca!! POT HABER-HI UN MILLOR FINAL???

AQUESTA AVENTURA LA RECORDARÉ I LA PORTARÉ MARCADA DINS FORÇA TEMPS!!!!!

PURA VIDA!!!!!!!!