MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

martes, 2 de agosto de 2011

ULTRA TRAIL ANETO

Sempre m’ha agradat celebrar l’aniversari d’una manera especial, abans pujàvem al Puigmal amb bici tota una colla, i ho havíem celebrat al cim amb una ampolla de cava!!! Amb la Carme una vegada vam fer sis tres mils al la zona del Vignemale!!! Que millor dons que celebrar un aniversari envoltat del la gent que t’estimes i de les aficions que t’apassionen, la muntanya i la competició!!!

Així que amb aquesta nova bogeria que m’ha agafat amb les Ultratrails, el dia del meu 36 aniversari hem vaig apuntar al Ultra Trail del Aneto, una volta de 96 Km. amb més de 6000 mt. de desnivell positiu amb sortida i arribada a un dels meus llocs preferits: Benasque!!
Vaig aconseguir no només acabar-lo, sinó que fer-ho d’una manera més que acceptable, en 8ª posició !!! i amb un temps de 14 h. i 22 min. Ni jo hem creia que ho hagués pogut fer tan bé!!! Ja que en el millor dels meus pronòstics pensava que faria un temps per sobre de les 15 hores!!!

L’Ultra Trail del Aneto, surt de Benasque, va cap a l’Alta Ribagorça pel coll del Ballibierna, passes cap a la Vall D’Aran, pujant el Coll del Port de Viella, arribes a la mateixa Viella, per tornar passant abans per la Bassa d´Ùlles i Geles, l’Artiga de Linni pujant finalment el Coll de la Picada, per finalitzar amb un llarg descens d’uns 20 Km. fins a Benasque.

Aquesta vegada havia pogut preparar una mica més la cursa, vaig estar un cap de setmana llarg reconeixent alguns camins per la Vall d’Aran, però unes molèsties al genoll dret hem van tenir neguitejat fins a la mateixa sortida de la cursa.

A les set del mati ens vam presentar a Benasque el Toni i jo per recollir els dorsals i trobar-nos amb el Pep i el Rafa. Desprès de passar el control de material, a tres quarts de vuit ja estàvem a punt a la sortida per començar aquesta aventura..
Si t’ho mires amb un mapa, aquesta volta sembla una burrada, però només cal veure els paratges per on passa per tenir ganes d’estar per allà dalt corrent i disfrutant.

I això es el que m’havia plantejat per aquesta cursa, passar-m’ho be i disfrutar molt, de la família que havia vingut a animar-me, dels companys, dels paisatges i de la cursa, i ho vaig aconseguir en escreix!!!
Soc un novell en aquest tipus de curses, només és el meu segon Ultra que faig, però tenia l’experiència i les sensacions de la Núria – Queralt, i se que no hem fan por les curses llargues. Els raids m’han ajudat a poder estar hores i hores maxtacant el cos.

L’inconvenient que tinc és que no estic acostumat a córrer a peu tantes hores i tot i que portava més de 10 hores sense parar de córrer i físicament hem trobava fort, tot el sistema articular de les cames grinyolava per tot arreu, fins al punt que realitzant la ultima pujada del coll del pedra picada, el genoll esquerra ( que en principi era el bo!!!! ) va dir prou!!!!

No podia recolzar el pes a la cama esquerra, i les dues vegades que ho vaig intentar vaig anar a parar al terra!!! Hem vaig acollonir viu!!! En mig del no res, a 400 mt. de desnivell amunt del següent control i 600 mt. avall, on si que hi havia un cotxe, però era la Vall d’Aran, i tenia clar que enrera no tornava...

Vaig seure cinc minuts, hem vaig pendre un bidó sencer de Sals que duia, un Iboprufeno, una mica de pastis d’Obertims i un Red Bull per fer-ho anar avall l!!!

La barreja va ser atòmica, ja que no només hem vaig poder aixecar, sinó que vaig poder continuar i al arribar al coll vaig poder CORRER els últims 20 Km. de baixada que quedaven fins a meta!!!!

Quan passant pels Llanós del Hospital vaig trucar a la família per avisar de que ja arribava, i la meva filla es va posar al telèfon i hem va animar, casi hem cauen les llàgrimes de la emoció, i hem va donar les forces necessàries per arribar a la meta, sense parar de córrer ni a les pujades!!!
Un cop a Benasque va venir el moment “Gallina de Piel “ el més emotiu del dia, quan la meva dona i la meva filla que portaven tot el dia esperant-me, hem van venir a rebre a l’arribada, i el fet de poder passar per meta amb a Laia als braços i poder fer-li un peto a la Carme, van valer tots els esforços del dia.