MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

sábado, 30 de marzo de 2013

ULTRA-TRAIL DU MONTBLANC



L’estiu del 2007, vaig viure un dels esdeveniments que et queden a la memòria gravats i que em va impressionar  i marcar bastant!!!! Estàvem a Chamonix, la setmana que s’organitzava l’Ultratrail del Montblanc, i en tota la Vall és respirava només trailrunning.

Vam allargar dos dies més l’estada a Chamonix, només per poder presenciar la sortida de l’Ultratrail. En aquell moment èpic, estant allà només com espectador, se’m va posar la pell de gallina i tenies una sensació d’estar vivint un moment especial a la vida de qualsevol esportista... llavors encara no ho sabia, però aquella sortida em va quedar molt marcada!!!

Aquell any el Kilian, encara no havia corregut cap edició, va guanyar el mític Marco Olmo, i l’Aurelio, un bon amic meu dels Raids, va acabar 9è desprès d’anar la major part de la cursa en posició de pòdium, i perdre’s al la part final del recorregut!!!

Fins llavors, jo havia fet curses d’ultraresistència amb la BTT, i RAIDS, però no em podia ni imaginar que pogués aguantar corrent més de 100 km!!!

Aquella tarda a Chamonix, li vaig dir a la Carme, que un dia jo havia de fer aquella cursa!!!

Fins al cap de 4 anys, al 2011, no vaig fer el meu primer Ultratrail, la Núria – Queralt – Berga de 92km.!!! Allà vaig poder comprovar que si que podia estar més de 15 hores corrent!!! A l’Ultramitic d’Andorra, ja vaig estar 24 hores per finalitzar-la!!!

L’Agost del 2011 vaig poder assaborir la festa petita del Montblanc, corrent la C.C.C.  (Cormayeur – Champex – Chamonix de 96km.) Aquesta vegada em vaig quedar impressionat, per tot el que envolta aquesta cursa, el recorregut, l’organització, l’ambient...

Aquest any, si tot va bé, espero poder complir un petit somni que fa anys em volta pel cap!!! L’Ultratrail del Montblanc!!!! És molt més que una cursa, és una  festa de l’esport de Muntanya! Espero que aquest  mes d’Agost pugui passar per l’arc d’arribada, d’aquesta gran epopeia en un entorn màgic com és l’UTMB!!!


sábado, 16 de marzo de 2013

TOT A PUNT PER DEMÀ... MARATÒ DE LA VALL DEL CONGOST!!!!!!



Tot el material preparat i amb moltes ganes de tornar a patir i disfrutar a l'hora!!!

Per mi de les curses més maques que és fan a Catalunya... per un circuit dur i tècnic, una organització impecable i amb un desnivell acumulat de més de 6000 mt.!!! Que més és pot demanar!!!!!!
 D'aquesta manera es venen els organitzadors de Cursa de Muntanya de la Vall del Congost: si no et fa por córrer amb neu, amb fang, travessar rius, anar per corriols amb bardisses, etc..., ja saps on has de venir a córrer. A més a més, amb l'esforç que requereix superar els 3200 metres de desnivell positiu de la marató.

Aquest any encara queda neu alguna part del circuit, els rius baixaran plens d’aigua, així que tocarà mullar-se el peus, i a sobre hi ha previsions de pluja... Aquest any riurem!!!!!!

Com a novetat és podrà seguir la cursa en directe a la pagina: http://congost.livetrail.net/. Així que si teniu ganes de saber com vaig porto el dorsal 101.

lunes, 11 de marzo de 2013

SPRINT VERTICAL I CURSA DE MUNTANYA DEL PIC DE L'AGUILA



Aquest cap de setmana ha tocat: Sprint Vertical i Cursa de Muntanya Pic de l’Àguila a Canyelles, unes molt bones curses a prop de casa de casa,  i  molt ben organitzades per bons companys i amics!!!!

Dissabte a la tarda Sprint Vertical, des de la plaça del poble de Canyelles, fins al cim del Pic de l’Àguila!!  3,3km. i 340 de desnivell positiu. 

Una cursa molt ràpida i explosiva que al arribar a dalt t’has de tancar la boca sinó et surt el cor i els pulmons per ella!!!! Al final molt content amb un lloc amb un temps de 19'42"!!!

Diumenge em va acompanyar la Laia, a la Cursa de Muntanya. Al ser una cursa a prop de casa també és van apropar mitja família per veure com corríem!!!

Una cursa molt maca en tots els sentits, molt ben organitzada, un circuit de 16 km. molt divertit, amb força desnivell ( casi 800mt.+), no hi ha un pam pla!! 

Sense fer pràcticament pistes, tot per corriols, que fa que els quilometres siguin molt més distrets.

Aquest era un primer test important de la temporada, i la veritat que amb un resultat més que satisfactori, L’objectiu era disfrutar i intentar fer-ho igual de bé que els anys anteriors.
Com que ja coneixia el circuit, i sabia el que m’esperava, aquesta vegada, vaig anar reservant per poder acabar la segona part de la cursa més ràpid, però amb les cames cansades del dissabte, si vaig aconseguir mantenir un ritme més o menys constant tota la cursa, ja va ser molt!!!

Al final content d'haver acabat el cinquè amb un temps de 01:29:15.
A la classificació combinada per punt dels dos dies vaig fer tercer!! Pujant al pòdium, juntament amb dos cracks!! Xevi Guinovart i Manuel Torres!!!
 
UN CAP DE SETMANA MOLT COMPLERT!!!! SUMA I SIGUE!!!!!!

lunes, 4 de marzo de 2013

COMAPEDROSA I CANAL DE L'ALT (Esqui de Muntanya)


M’emociono molt fàcil a la muntanya!!! Cada cop que surto a ella m’encanta, i és per això que intento fer una activitat diària ni que sigui pels voltans de Vilanova. Però com la sortida d’esquí de muntanya que vam fer el dissabte 2 de març amb la Carme, n’hi ha poques!!!! Aquestes sortides són d’aquelles que acabes amb una cara de felicitat i amb un riure “tonto” a la cara que em dura tot el dia, com només em passa en comptades vegades!!!!

Dissabte va ser una gran jornada d'esquí alpinisme... possiblement la canal de l'Alt del Comapedrosa,  sigui de les línies més mantingudes en pendent durant tant de desnivell dels Pirineus, sense ressalts de roca pel mig o cubetes que trenquin la línia. Es tracta d’una canal amb orientació SE amb ni més ni menys que 900m de desnivell!!!! I a sobre molt constant. Una canal de categoria alpina!

Així que amb la Carme, decidim el divendres deixar els nens amb els avis, i fer una escapada d’un dia, amb la intenció d’anar a fer el Comapedrosa, el cim més alt d’Andorra.

La Roser també s’apunta, i de passada mitja secció d’esquí de muntanya de l’UNIÓ EXCURSIONISTA URGELLENCA!!!! Per festejar-ho res millor que anar a esquiar una gran canal com és la de l'Alt del Comapedrosa amb més que una agradable companyia!!!

Arribem a Arinsal a les 10 del vespre del divendres, a temps per sopar una estupenda truita de patates, de preparar la furgo i posar-nos a dormir. Hem quedat l’endemà a 2 quarts de 9  per sortir!!!!
 
Ja de sortida a la cota 1600m. d’Arinsal, hi ha un bon gruix de neu, així que sortim des del cotxe amb els esquís als peus. El primers metres ja veiem que farà un dia esplèndid, i al poc de sortir ja hem de parar a treure’ns roba per què fa una temperatura més que agradable!!!

La intenció de sortida era pujar el Comapedrosa per la Collada dels Malhivens, des del Pla de l’Estany, i un cop al cim veure com estava la baixada per la pala del Ruf, que baixa directe al Refugi de Comapedrosa. Una altre baixada era fer tota la volta passant per l’Estany Negre, seguint el GR. També teníem l'opció de baixar, desfent el camí de pujada, que ja el tindríem vist!!!
 
Al arribar al Pla de l’Estany, ens trobem un paisatge espectacular, amb un tou de neu impressionant, i unes curioses marques a la neu, que resulten ser les petjades d'una guineu!!!

Però quan el Toni i la gent de l’Unió exc. Urgellenca, veuen la pala de l’Alt, tots es posen nerviosos, i ja no tenen cap mena de dubte de per on baixaran!!! La pala està perfecta, immaculada, no l'ha baixat ningú i a sobre la neu es veu molt bona i ben aposentada, sense cap tipus de risc de despendre's. Amb la Carme diem que quan arribem a dalt ja ens la mirarem i decidirem!!!
 
Ens trobem el Refugi colgat per la neu, només sobresurt una mica la teulada!!!!!  Ens fem unes fotos de record sobre d’ella i continuem la pujada.

Fins arribar a la collada dels Malhiverns hi ha uns 700 metres de desnivell que es fan força ràpids, la pujada és força directe, amb algun tram on augmenta el desnivell i has d’esbufegar i suar una mica més.... 

Just a sota del coll, per fer les últimes Z dels metres finals, ens posem les ganivetes, la neu esta bé, però com que hem vingut a disfrutar, i no tenim ganes de passar-ho malament, ens aprofitem de la seguretat que donen les cuchilles.


Un cop al Coll ens tapem una mica, però la temperatura segueix molt agradable. Ens col·loquem els esquís a l’esquena per fer els últims 100 metres de desnivell, per un terreny mixte de neu i pedres un xic complicat, al no poder posar-te els grampons per falta de neu!!!
  
Un Cop al cim ens trobem un altre grup d’Andorrans, que han pujat per l’altra vessant i que ens diuen que baixaran per on hem pujat nosaltres!!! Millor així tindrem la Pala per nosaltres sols!!! La Roser i la resta del grup ja ens esperen al Cim nerviosos per poder començar el descens!! 

Fem la foto de rigor, mengem mig entrepà i ens tapem una mica més. Ens mirem la pala desde d’alt. No sembla gaire complicada i decidim aprofitar aquesta oportunitat de fer un descens excepcional!!!!
La baixada és fantàstica, la neu està en unes condicions que et permet disfutrar i baixar sense cap tipus de dificultat, cada corba que fas és una sensació de plaer al·lucinant, que inclòs en alguna vegada se m'escapa més d’un crit de felicitat!!!
La Carme també està disfrutant de valent!!! Està una mica cansada de la pujada i nota com a cada gir els quadriceps es sobreescalfen!!! Així que fem algunes parades per descansar i aprofito per fer unes quantes fotos...
Arribem una altre vegada al Pla de l’Estany on ens esperen la gent del club. Han sigut 900 metres de desnivell de baixada.... Arribo amb una cara de felicitat i un somriure als llavis que ja no me'l trauré en tot el dia!!!
Ens queda el tràmit de baixar fins al cotxe, que hi arribem amb els esquís als peus!!!
UN DIA FANTÀSTIC D’ESQUÍ!!!!! Molt bona companyia, un temps més que agradable, la neu fantàstica, i una de les millors baixades dels Pirineus!!!! Que més es pot demanar!!! 

PURA VIDA!!!!!!!!