MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

martes, 7 de junio de 2011

RAID TXAKAL EXTREM (Lo millor del Món !!!!!)

Cap de Setmana de Raid al TXAKAL EXTREM, i deu n’hi do quin Raid! Sortida a les cinc del matí de la Seu d’Urgell, i arribada a la una del migdia del diumenge a Almenar. Més de 270 km. i 11000 metres de desnivell positiu. Una Burrada!!!!!!
S’ha de felicitar al Jordi, per la perfecta organització, una currada. Es un Crack!! Ell tenia clar que volia fer un Raid dur, i ho va aconseguir: la pluja, el fred, la neu i la boira, ens van acompanyar en la majoria de sectors, i van ajudar a fer més mítica aquesta edició del Raid!!!

El raid el guanyava l’equip que aconseguís fer més sectors i més balises. Sabent que era impossible de fer-les totes, i tenint en compte que hi havien talls horaris que limitaven la sortida d’aquest sectors vam descobrir massa tard quina era l’estratègia òptima!! S’havia de sortir a conservar, a fer el recorregut més curt possible i esperar que la resta d’equips anessin caient.
Per aquesta edició de la TXAKAL EXTREM, ens presentàvem amb l’equip de copa catalana SAMBARI – HAGLÖFS, format per l’Eli, el Joaquim i jo, amb la innestimable ajuda de L’Edu a l’Assistència.
Nosaltres de sortida, vam ser massa agosarats, juntament amb l’equip Borges Trail vam anar a fer totes les balises del primer sector, i vam perdre un temps massa valuós, que ens va hipotecar tota la resta del Raid. Els altres equips, van anar directes al control canvi des de la primera balisa. Nosaltres vam trigar una hora més del que estava previst per fer aquesta secció, i així vam descobrir que seria molt difícil arribar a temps al talls horaris.
Al segon sector de BTT, ens va tocar pedalar depressa i molt!! havíem d’arribar abans de les 12 h. a l’entrada de l’Hidrospeed. Per pocs minuts arribem tard, però com que hi havia un error a l’hora de dibuixar els mapes, i algun equip havia sigut perjudicat, ens deixen entrar a fer el peix pel riu. L’Hidrospeed era divertit, però amb el fred que feia, i els nervis de la competició,no el vam poder disfrutar del tot. Desprès d’algun cop extra als genolls, acabem el sector de riu a Rialb.
D'aquí ens toca pujar patinant fins a Escàs, 6 km. amb 400 mt. de desnivell, i justament quan ens estem posant els patins, torna a ploure, així que fem tota la pujada patinant sota la pluja ( Una nova modalitat!! NO havia patinat mai plovent, i feia una gràcia quan trepitjaves les cagarades de vaca que hi havia a la carretera!!!!)
D’aquí a una nova bici, fins a l’estació d’esquí abandonada de Llesuí. En aquest sector decidim fer com la resta dels equips, i fer una sola balisa, i anar el més directe possible fins al control canvi.
En el següent sector és quan es comencen a torçar les coses... ens toca pujar fins a 2500 m. d’alçada, pequem de sortir una mica lleugers de roba, i fem tota la pujada, sota una insistent pluja que ens deixa calats fins els ossos. Els Gore-tex ja fa estona que han deixat de fer el seu servei, i estem tan mullats que quan arribem a dalt del cim, l’aigua s’ha convertit en neu i bufa un vent terrible, i a sobre comença a entrar boira...

Ens adonem que en aquestes condicions, no podem continuar. Tenim tant de fred a les mans, que ens és impossible de poder donar la volta al mapa per mirar per on hem de continuar, i és en aquest punt, que decidim fer mitja volta, recular i tornar a baixar fins a la furgoneta.

Durant la baixada, pensem quines opcions ens queden. Portem 14 hores de raid, més de 110 km i un desnivell de 5000 m positius. Ganes de plegar no tenim gaires, però les condicions en que ens trobem no són les òptimes per continuar. Tal i com estem es impossible que puguem aguantar bé tota la nit. Així que decidim saltar-nos les dues etapes nocturnes, i seguir el diumenge amb els últims sectors fins Almenar.

Diumenge, ens posem en marxa a tres quarts de vuit, per fer un sector de trek + Caiac pel pantà de Santa Anna. El penúltim sector és un altre trekking fins Almenar, on ens trobem un Ràpel de 100 m. i una última orientació Urbana pels carrers d’Almenar...
Finalment, desprès d’estar més de 18 hores per fer més de 150 km. finalitzem en una cinquena i última posició. Havien sortit 10 equips i només cinc valents equips varen aconseguir finalitzar el Raid.

Això sí, molt contents per haver pogut viure aquesta experiència i haver pogut participar i acabar un Raid de veritat , com els “d’Antes”!!!

4 comentarios:

David Tarrés dijo...

Bona crònica Ivan.
La veritat és que era molt dur, tal com dius, com els d'antes.
Nosaltres vam plegar perquè no estàvem en les millors condicions per continuar, però realment era una currada de raid.
Ara a recuperar-se i a preparar-se per Belorado.

ivan artigas dijo...

Hola David.

Va ser una llastima que no poguesim fer un bon Raid cap dels dos equips. Les condicions no eren les millors per poder passar-ho be corrent, que al cap i a la fi es el més important, disfrutar!!!

XAVI CAPDEVILA dijo...

Animals!!! això si que és un raid de veritat, enhorabona només per acabar-lo, vols dir que no t'has d'apuntar a la ronda dels cims???

Javi dijo...

M'agrada ;)