MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

martes, 2 de septiembre de 2008

RAID BAS-XTREM


Sortim un pèl tard de Torrelavit i aquest cop per culpa meva!!! (i de la feina).

Arribem a St. Esteve d’en Bas un pèl tard, just per fer la inscripció, agafar el mapa “que sembla un llençol de lo gran que és!!!!” , marquem les balises i el recorregut, amb el nervis i l’estrès que comporta. Sopem una mica i a dormir, que són les 12 de la nit i ens hem de llevar aviat , ja que la sortida és a les 4 h. (primera de les emboscades d’en Morcillon)

El despertador sona a les 3, i no sé ni on sóc, ni quin dia és ni què em toca....

Donen la sortida i comencem amb cursa d’orientació urbana amb ortofoto, buscant els controls de pas per tot el poble.

Arribem al primer control canvi, agafem les bicis i sortim ràpidament pel carrilet, el qual deixem per fer una pujada de nassos, abans d’arribar al segon control canvi.

Un tram a peu amb força dificultat tècnica per trobar algun camí i alguna de les balises, però que el resolem bastant be!!! Ens posem al capdavant, juntament amb els Medilast de Lleida, i un altre equip local.

Tornem a agafar les bicis, i en aquest sector ens agafen els non-stop, i ens anem intercanviant la tercera posició, depenent de l’itinerari que elegim l’un i l’altre equip. Finalment arribem junts al control canvi. però es aquí on comença en Xic a trobar-se malament, i a tenir seriosos problemes a l’hora de continuar. L’enganyem una mica, i desprès de recuperar forces, gràcies als entrepans i les coca-colas, que havien deixat preparades, aconseguim sortir.

Som al cinquè sector, un tram a peu que té un ràpel de 50 mt. espectacular, per dintre de dues lloses de pedra que al final acaba dins d’una cova. Seguidament ve una pujada, que juntament amb la calor que fa, en Xic ens comença a mal.leir que l’haguem enganyat a sortir.

Arribem al control canvi, agafem les bicis i cap a la collada de Bracons, amb una altre pujada a peu, però aquest cop arrossegant les bicis, que ens fa arribar al control bastant cansats.

Aquí ja teníem coll avall que plegaríem, però en Xic quan veu sortir a l’altre equip de Vilanova, els Sambari, s’anima i sortim avall a buscar un altre ràpel, aquest cop en un salt d’aigua espectacular. A partí d’aquí havíem de pujar fins d’alt del Puigsacalm, amb un “pepino “ de pujada de més de 800mt. Són les tres de la tarda, amb una teia que cau que es desfan les pedres!!!!!

Però quan ja estem en el camí bo de pujada, en Xic s’ho beu massa gran... està bastant cansat, i a sobre la panxa li fot un mal, que va mig plegat, decidim que aquest és el moment de plegar, anem a buscar la carretera, i un cotxe que ens pugi al control i cap a casa, que per avui ja n’hi ha prou de patir!!!!

Finalment el primer equip en passar la línia de meta són els Medilast, de Lleida, que arriben passades les set de la tarda, segons el Non-Stop, que arriben a dos quarts de nou, seguits dels Rocko i desprès els Raidteam.tk. D’un total de 28 equips només 4 han fet tot el raid, i han arribat a passar per meta!!!


Espero tinguem més sort al pròxim Raid a Mérida, puntuable per la Lliga Espanyola!!!!!

No hay comentarios: