MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

lunes, 20 de octubre de 2008

OPEN RAID GARRAF

Organitzar una cursa, i en aquest cas un Raid, encara que sigui de promoció per categoria open, sempre requereix molta feina. Aquesta comença uns mesos abans, continua durant el desenvolupament del Raid i no s’acaba fins bastants dies desprès. Feina que passa desapercebuda, i que no es sol apreciar.

Necessites una idea de com vols que sigui més o menys el Raid,i un cop la tens has de buscar els recursos, per portar-ho a terme, des del material de marcatge, fins als ganivets dels avituallaments.

La clau de l’èxit d’un Raid, serà l’elecció del recorregut, aquest serà necessari realitzar-lo vàries vegades, per prendre temps, distàncies, desnivells... Demanar permisos...

Buscar la gent que necessites en cada control, fer-los matinar per què estiguin al lloc a l’hora, muntar les proves tècniques, encara que en aquell moment estigui caient un aiguat de nassos!! Tenir als controladors sota la pluja tot un matí donant ànims, aigua, fruita i tot el que faci falta, per què els corredors els sigui el més còmode i agradable possible.

Desprès del Raid queda muntar el dinar de germanor, per què la resta d’equips puguin contrastar opinions i experiències, treure les classificacions i fer l’entrega de premis!!!

I aquí no acaba tot , dies desprès, encara has de recollir, treure balises, tornar pancartes, a part d’anar actualitzant la web amb classificacions, parcials, fotos... i tota la informació que els corredors els agrada tenir..

La clau de l’èxit d’un Raid, és una bona planificació, un bon recorregut i una bona logística, i sempre se’t pot escapar algun detall però només amb l’experiència i una mica d’improvisació ho pots mirar de solucionar.

La conclusió és que si organitzo aquest tipus d’esdeveniments, és perquè sóc el primer que m’agrada participar-hi, però si tothom només volgués córrer, qui hi hauria darrera la cinta, donant el tret de sortida????

Ivan Artigas co-organitzador de l’Open Raid Garraf

LA CRONICA DEL RAID PER EN RICARD BELASkOAIN

Feia dies que el territori era eixut, però dissabte es va obrir l’aixeta de l’aigua. Primer amb intensitat i desprès amb calmosa insistència, es va fer present al llarg de tot el matí i fins ven passat el mig dia.

Així i tot, el 27 equips inscrits no es van deixar intimidar i estaven apunt a les 9 del matí a les pistes poliesportives de Vilanova i la Geltrú per prendre la sortida.

La pluja va fer que el primer tram que havia de ser en patins s’hagués de modificar per una cursa a peu per relleus amb l’objectiu d’estirar el pilot. El segon sector es feia en bicicleta i tenia com a característica que un tram era descrit en road book i un altre sobre mapa cartogràfic. Aquest feia arribar als corredors al municipi de Ribes. La tercera secció la constituïa el tresc on havia un tram d’orientació per rumb que portava fins a una tirolina. Un curt transit en btt era el quart sector i actuava com enllaç entre el tresc i l’orientació específica que es feia a la zona de l’autòdrom. A partir d’aquí novament en bicicleta calia creuar els Colls de Sitges, passant per Miralpeix, per arribar de nou a Vilanova i la Geltrú. Un cop aparcada la bici els equips afrontaven el darrer tram fent una orientació urbana dins la que estava situada la zona d’escalada.

Des del segon tram de cursa l’equip local ALB Esports Prieto es va posar al capdavant de la cursa i ja no la deixaria fins al final. Per darrera els Mantis, els Ariprot, els Oxigen i els Biciequip anaven mantenint una pugna pels llocs del pòdium, per darrera els Jom Raid Llavorsi i els Comapedrosa.

Finalment, desprès d’una bona cursa passada per aigua, els ALB es feien amb claredat amb el primer lloc de la classificació, els Oxigen i els Biciequip per la compensació dels equips mixtes es feien amb la segona i tercera posició, desbancant als Mantis i Ariprot.

3 comentarios:

anna dijo...

Ivan on podriem veure les fotos que vas fer tu durant el raid?
Felicitats per tota l'organitzció, una feinada increïble i això només es veu des de dins.

Ivan Artigas dijo...

teniu mes fotos a la pagina de picasa del club azimut:
http://picasaweb.google.es/ceazimut

moltes gracies a tots per venir a disfutrar d'un dissabte de Raid passat per aigua!!!

MARCEL BATLLE GIRÓ dijo...

hola ivan acabo de descubrir el teu blogg molt interessant!!... hem coincidit en algun raid pero lo meu res serio... es dificil trobar companys amb cara i ulls!!
una abraçada
marcel batlle

http://marcelbatlle.blogspot.com/