MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

viernes, 2 de octubre de 2009

L’equip YAENCONTRE.COM - HAGLÖFS, guanyador del I Gran Premi Ceder Alcarria Conquense.

L’equip es posa lider de la lliga espanyola de Raids d’Aventura
El dissabte 26 de setembre a les 10 del mati és donava el tret de sortida a la població d’Albalate de las Nogueras el I Gran Premi Ceder Alcarria Conquense, puntuable per la Lliga Espanyola de Raids d’Aventura. Mes de 50 equips entre las categories Elit i Aventura, es trobaven a la línia de sortida.

Amb un Raid Non-Stop de més de 15 hores i amb un dia molt calorós, ens esperava una tirolina a l’arribada per ficar punt i seguit a la primera etapa del raid.

El Raid que comença amb una trekorientació pels voltants del poble d’Albalate de las Nogueras, la calor va marcar les condicions del Raid i els barrancs i turonets ens ensenya el tipus de terreny de joc.

La segona prova, una BTT amb mes de 800 metres de desnivell, ens fa retallar llocs a la classificació, sortim tercers de la transició, passem al equip The north face – Forum sport, amb problemes per la calor i anem a la caça dels primers, els Aventur que han sortit molt forts. Anem amb els gallecs del Gallaecia, que s'apunten a la festa i fem junts el tram de Btt.

Fem el canvi, deixem les bicis, sortim corrents i tornem a anar junts amb els gallecs, aquest cop la prova es un dur tresc. Aquí, amb una ruta mes encertada per part nostre, aconseguim deixar-los i agafar temps a favor.

La pujada amb un desnivell de més de 500 metres fins una cota, ens fa passar la part mes complicada del raid, aquest cop la calor ens passa factura. Un cop al cim es segueix per una pista i comencem a trotar suau per recuperar, treball d’equip, i aconseguim solventar el problema de defalliment.

Un cop al barranc, amb el neopré ficat i dintre d'un aigua freda, continua el patiment, aquesta vegada per problemes a les cames on comencen a enrampar-se, però al veure de prop als Aventur, amb els mateixos problemes, apretem i aconseguim posar-nos primers.

Finalment la sortida del barranc, en Xic que ens espera amb uns entrepans i unes gominoles que no tenen preu. Ens trèiem la roba molla i ens fiquem de seca i..........

Sortim amb les bicis, penúltima etapa, amb un petit avantatge sobre els segons que, es queda en no res desprès d'un petit dubte i ja tornem a estar el tres equips junts jugant-nos el primer lloc, així fins al sector de Kaiak.

Aquí l'Eli i l’Isra remem i l'Ivan va a fer una orientació especifica, al sortir de l'aigua un altre cop xops, ens assequem una mica, i ens tapem, just per agafar ràpidament les bicis per marxar.

Sortim els primers del bucle del kaiac més orientació, ens havien neutralitzat a tots i no tenim massa clar la diferencia que hi ha entre els tres equips, així que decidim anar a fondo fins els següent canvi.

La nit es el nostre ambient i sempre anem be, aquest cop no es diferent i anem directes al següent canvi. Un cop més en Xic ens espera i aquest cop és un caldo calent el que ens tenia preparat.

Es l'última transició i toca un tresc de 8 quilometres que el fem corrents fins l’arribada, aquí es la tirolina i la dutxa, es el que ens quedava. Son quarts de dues de la matinada i em arribat primers a meta.

La etapa del diumenge es una duatló de 7 quilometres per un circuit de cotxes, com si el cansament del dissabte no hi fos, la fem a ràpidament i tornem a ser els millors en elit.

A meta, amb l'abraçada de l'equip, l'esforç i patiment queden tapats i l'alegria del treball ben fet per tots es una més que merescuda recompensa.

No hay comentarios: