MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

viernes, 2 de septiembre de 2011

“C.C.C.!!!!!” CORMAYEUR – CHAMPEX – CHAMONIX

Joder quina cursa!!!!! Tot és impressionat: la sortida de Cormayeur és molt emocionant, la zona al voltant del Montblanc és espectacular i l’organització és senzillament perfecta, no es pot retreure res!!!!

La CCC es la cursa “¿¿curta??” dels Ultratrails del Montblanc, amb 96 km. i 5600m. de desnivell positiu. Passa per tres països, ja que surt de Cormayeur (Itàlia) passes per Champex a Suïssa i acabes a Chamonix (França).
En aquesta cursa hi participen 1800 corredors de la tira de països, està ple de Japonesos!!!. La sortida és espectacular!!! Tot el poble de Cormayeur està bolcat en aquesta prova. La gent surt als balcons per aplaudir i fins i tot utilitzen cassoles!! L’ambient és increïble, hi ha grups de música que animem als corredors quan passen pel davant... se t’acaben el adjectius per definir-ho!!!!!
Quan a la sortida et posen la música i comencem a córrer 1800 persones, se’t posa la pell de gallina! Et fa sortir “a tope” com si fos una cursa de 10 km, però ben aviat tothom és posa al seu lloc amb una pujada inicial de 9 km que et fa pujar als 2000m d’alçada del refugi Bertone.

A partir d’aquí, ja ben aviat em van començar a aparèixer les molèsties que arrossegava des de l’ Ultra de l’Aneto al genoll. A les pujades podia portar un bon ritme, però als plans i sobretot a les baixades, el dolor cada vegada era més agut.
Va ser quan vam passar pel punt més alt de la cursa, el Coll Ferret a 2540m. d’alçada, al quilòmetre 30 i on desprès venia una baixada de més de 20 km fins a casi Champex, que el genoll va dir prou. Em feia un mal terrible, anava coix i no podia ni córrer del mal, caminava amb la cama totalment estirada i tirada endarrera que era com menys em molestava.
Quan el Toni va passar pel costat, no va fer falta que li expliqués res, ja em va veure que anava coix perdut, i li vaig i vaig demanar les claus de la furgo ja que jo havia de plegar i me’n tornava!!!

Assegut en un prat d’una vall Suïssa, vaig pensar en tot el que m’havia costat arribar fins allà: somnis, entrenaments, fisios i tota la paciència de la meva família, que ho havia viscut amb mi. Recordant el que m’havia dit la meva filla abans de marxar “Papa que et vagi molt bé, córrer molt i no paris!!!” Vaig decidir que no les podia decebre ni a elles ni a tothom que m’havia ajudat i animat per anar a aquesta cursa!!!

Així que a l’avituallament de la Fouly, lloc on havia de plegar, vaig menjar una mica, em vaig prendre un antiinflamatori, i vaig decidir que ni que fos caminant, havia d’acabar aquella cursa fos com fos.
Vaig accelerar el ritme una mica a veure si agafava el Toni a la pujada que hi havia abans de Champex. Vaig tenir sort que aquesta baixada, era una pista molt bona i més avall estava asfaltada, i a més l’antiinflamatori va fer una mica l’efecte.

Quan em vaig trobar amb el Toni li vaig dir: “eh! Que et penses que t’ho passaràs bé tu tot sol????” Quan em va beure arribar es va alegrar de veure’m, i a partir d’aquí ja vàrem continuar junts tota la Cursa.
La baixada fins a Martigny, per un corriol estret i tècnic, i la següent pujada al coll de la Forclaz, em van tornar a fer veure les estrelles. Quan vam arribar al següent control de Trient a 26 km. de meta, ja vaig veure que acabava la cursa sí o sí.

En aquest control eren ja les nou de la nit, i va començar a ploure, així que vam aprofitar per menjar bé, tapar-nos amb tota la roba que dúiem, posar-nos els Gores i el frontal, per continuar com a nous els últims km. sota la pluja.

L’aturada ens va anar força bé ja que vam tornar a agafar un ritme molt bo. Sembla mentida el que aguanta el cos!!!! Portes més de 75 km i segueixes corrents, de nit i sota una pluja cada vegada més forta i a sobre amb un fort vent!!!!

Després del coll de la Baume, baixant vam disminuir el ritme en tornar a aparèixer les molèsties al genoll i unes llagues importants a les plantes del peus.

Vam passar per Vallorcine i Argentière, i ja només quedaven 7 km per Chamonix. “7 km vaig pensar”!!!! eren 2 quarts de dotze de la nit i vaig calcular que en una hora ja ho teníem al sac!!! El ritme amb les llagues era molt lent i a sobre quan la del peu esquerra va rebentar, vaig fotre un crit i vaig haver de parar. Mai m’havien fet tant de mal unes llagues!!!!

Caminant de talons vaig pensar en un programa que havia realitzat el meu cosí Robert per IB3 sobre l’Ultratrail de la Serra de Tramuntana. Feien el seguiment d’un corredor sord, i em va quedar marcada la frase que duia tatuada a la cama: “No hi ha prova dura, sinó ment feble”. Vaig decidir que si havia d’arribar gatejant ho faria, però havia de passar per la línia de meta com fos.

Quan vam veure les llums de Chamonix, i vam entrar al poble, se’m va passar tot el fred que portava a sobre i totes les molèsties i mals que arrossegava.
Vam fer l’últim quilòmetre com si només em portéssim 10. Quan vam passar per la línia de meta agafats de les mans amb el Toni, em vaig recordar de tots el esforços que m’havia costat arribar fins allà. Vaig pensar amb la meva família i amb tota la paciència que havia tingut amb mi i del content que em sentia de poder dir que era FINISHER!!!!!!!

5 comentarios:

CICLISMO NINJA dijo...

Tengo la carne de gallina, la verdad, ¿cómo podeis soportar el dolor? solo quiero q pasado este reto estés un tiempo descansando y cuidando la rodilla, date un tiempo para saborear el triunfo y dejar descansar el cuerpo, estaría bien mientras investigar el por qué de estas molestias para q no te paren mas en el futuro. FELICIDADES!!!

Ivan Artigas dijo...

Hola Manolo, la verdad que se sufre pero de una forma soportable, es impresionante lo que el cuerpo aguanta!! Eso si ahora tengo que estar un mes en el dique seco, suerte que bici si que puedo hacer!!!

Ya me lo he mirado i lo que necesito son plantillas para correguir la rodilla. me han dado varios contactos de podogos i tengo que decidirme.

Conoces algun buen podologo deportivo?? el medico que me pasate el contacto lo es?? se dedica a corredores??

Un saludo y haber si nos vemos!!!

Meritxell Martell Lamolla dijo...

Ei Ivan, hola,

Hem vist amb el kenneth el comentari del podòleg i nosaltres hem anat al Martín Rueda, especialitzat en plantilles per esportistes. Estem molt contents. Nosaltres vam anar a la consulta de Sta. Coloma de Gramanet amb la Marta Rueda i la veritat que fan un estudi detallat del peu i de la biomecànica a partir de mirar com corres en una cinta... www.martinrueda.com
Si has de demanar hora, te la donaran amb uns 6 mesos de temps. Però pots demanar entrar a la llista d'espera i amb sort, et truquen bastant abans...

Increïble la crònica!! ha de ser una passada! Ara a recuperar-se!

CICLISMO NINJA dijo...

El médico q te pasé lleva el tema deportivo de baloncesto de la Peña de Badalona, es especdialista en deportiva, a mí me hizo las mías y ningún problema de rodilla, mi problema es el gemelo q los ciclists no lo usamos mucho y necesita ejercitar y estirar antes de ponserse a correr con fundamento. En cuanto esté por la Facultat te pido hora, también hace kinesotaping y tiene consulta propia por las tardes en Badalona. Hablamos... vale la pena.

XAVI CAPDEVILA dijo...

Ivan molt xula la crónica i enhorabona per acabar tot i el dolor del genoll, vas demostrar coratge i ganes, tant de bó hagués pogut fer el mateix jo a la ronda, m'agrada el lema de no hay prueba dura...
Jo vaig anar al 2006 i també la vaig acabar amb força patiment ja que era la primera llarga que feia ( 86km eren llavors) i els últims 10km ja no tenia genolls, però els records van ser brutals! Records a la familia i ens veiem aquest hivern en alguna cursa!