IVAN ARTIGAS

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

Has pinçat una malament!!!, hem diuen quan arribo desprès de córrer mes de 5 hores a la categoria marató del Raid Rebost.

Aquesta diumenge 6 de Juliol he participat en la categoria marató del Raid Rebost, un Raid-O que es corre en dos dies i en parelles, però que es podia fer tot, en un sol dia i de forma individual, 30 balises, 21 km. lineals i 2000 metres de desnivell per endavant i 6 hores per acabar-ho. Un molt bon entreno per acabar d’agafar la forma pel Campionat d’Espanya de Raids que es disputa aquest cap de setmana!!

Així que a les 6 del mati sortim de Vilanova en Ricard, l’Isra , en Xavi i jo, en direcció al petit poble de Sant Julià de Cerdanyola al vell mig de la serra del Catllàras, a la comarca del Berguedà. Aquesta es una de les zones mes maques de Catalunya, amb uns boscos impressionats, i unes vistes magnifiques!!! ( s’ha de pujar al Roc de la Lluna, per comprovar-ho!!!!)

Surto a tope, per agafar l’Isra, el Ricard i en Xavi, que han sortit 5 minuts davant meu, i que han decidit fer tota la cursa junts. Trobar les fites no suposa gaire problema, els recorreguts entre balises son llargs, i el desnivell es força elevat,.

Però en una baixada, perdo la fulla de descripció de controls, i decideixo, no perdre temps, i no retrocedeixo per anar a buscar-la, i aquí es on tinc la gran errada, ja que desprès no tinc el numero de cada balisa, i en la que jo crec que es la 26, la pinço, i resulta que la bona estava només a 100m. de distancia, d’aquesta!!!!

Resultat, no hem serveix de res les mes de 5 hores que he estat corrents, i ser el primer en arribar a la meta, ja que estic desqualificat, però hem queda el consol d’haver fet un molt bon entreno, que n’anirà molt be la setmana següent al Campionat d’Espanya de Raids, que es disputa a As Pontes (Galicia)