MANIFEST DE L'SKYRUNNER

MANIFEST DE L'SKYRUNNER

Kiss or kill. Besa o mata. Besa la glòria o mor en intentar-ho. Perdre és morir, guanyar és sentir. La lluita és el que diferencia una victòria, un vencedor. Quantes vegades has plorat de ràbia i de dolor? Quantes vegades has perdut la memòria, la veu i el seny de l’esgotament? I quantes vegades, en aquesta situació, t’has dit, amb un gran somriure:

«Una altra volta! Un parell d’hores més! Una altra pujada! El dolor no existeix, només és dins del teu cap. Controla’l, destrueix-lo, elimina’l i continua. Fes sofrir els teus rivals. Mata’ls».

Sóc egoista, oi? L’esport és egoista, perquè s’ha de ser egoista per saber lluitar i sofrir, per estimar la soledat i l’infern. Aturar-se, estossegar, tenir fred, no sentir les cames, tenir nàusees, vòmits, mal de cap, cops, sang… Hi ha alguna cosa millor?

El secret no està en les cames, sinó en la força de sortir a córrer quan plou, fa vent i neva; quan els llamps encenen els arbres en passar pel seu costat; quan les boles de neu o les pedres de glaç et colpegen les cames i el cos nu contra la tempesta i et fan plorar, i, per continuar, t’has d’eixugar les llàgrimes per poder veure les pedres, els murs o el cel. Renunciar a unes hores de festa, a unes dècimes de nota, dir «no!» a una noia, als llençols que se t’enganxen a la cara. Posar-hi collons i sortir sota la pluja fins que les cames sagnin dels cops que t’has donat en caure al terra pel fang, i tornar-te a aixecar per continuar pujant… fins que les teves cames cridin a plens pulmons: «Prou!». I et deixin penjat enmig d’una tempesta en els cims més llunyans, fins a morir.

Les malles mullades per la neu que arrossega el vent i que també se t’enganxa a la cara i et congela la suor. Cos lleuger, cames lleugeres. Sentir com la pressió de les teves cames, el pes del teu cos, es concentra en els metatarsos dels dits dels peus i fa una pressió capaç de trencar roques, destruir planetes i moure continents. Amb les dues cames suspeses en l’aire, flotant com el vol d’una àguila i corrent més veloces que un guepard. O baixant, amb les cames lliscant sobre la neu i el fang, just abans d’impulsar-te de nou per sentir-te lliure per volar, per cridar de ràbia, odi i amor al cor de la muntanya, allà on només els més intrèpids rosegadors i les aus, amagats dins dels seus nius sota les roques, es poden convertir en els teus confessors. Només ells coneixen els meus secrets, els meus temors. Perquè perdre és morir. I no es pot morir sense haver-ho donat tot, sense trencar a plorar del dolor i de les ferides, no es pot abandonar. S’ha de lluitar fins a la mort. Perquè la glòria és el més gran, i només s’ha d’aspirar a la glòria o a perdre’s pel camí, havent-ho donat tot. No s’hi val a no lluitar, no s’hi val a no sofrir, no s’hi val a no morir… Ja és hora de sofrir, ja és hora de lluitar, ja és hora de guanyar. Besa o mor.

Pròleg del llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet

sábado, 7 de septiembre de 2013

ULTRA TRAIL DEL MONTBLANC... SÓC "FINISHER!!!!!!!"


Som dimarts, fa tres dies que he acabat la cursa. Tinc els peus inflats, les cames adolorides i em costa barbaritats baixar les escales… Però tinc un somriure “tonto” a la cara que em sembla que durarà un mes!!!

Si, puc dir que sóc FINISHER!!!!  He acomplert un dels meus somnis esportius, completar l’Ultra Trail del Montblanc, possiblement la cursa de muntanya més emblemàtica del món!!!

Em vaig presentar a Chamonix uns dies abans de la cursa amb els deures fets. Desprès de portar un bon nombre de sessions d’entrenaments i d’haver fet vàries curses i Ultres, l’únic temor que tenia era que no sabia com reaccionaria el cos a partir del quilòmetre 120, ja que mai havia sobrepassat aquesta distància...
El primer plat, era dijous al matí a LES MINIS, curses infantils gratuïtes sense classificació, on participen més de 800 nens entre 3 i 13 anys, tots amb el dorsal nº1, en la qual prenia part la meva filla súper emocionada de cinc anys, de poder ser també ella protagonista d’aquesta gran festa.
El plat fort era el divendres 30 a La Place du Triangle de l’Amitié  de Chamonix. Plena a vessar de corredors vinguts de tot el món. Es donava el tret de sortida de l’Ultratrail més important del món. Sota la música de Vangelis, “Conquest of Paradise”, amb tots els pels de punta et feia sortir tots els sentiments d’il·lusió i felicitat,  fins i tot se t’escapaven unes quantes llàgrimes!!!
Els primers quilòmetres són un bany de masses. Els pobles de Les Houches, Sant Gervais i Les Contamines plens de gent animant-te i aplaudint. Tots els nens et volen picar les mans quan els sobrepasses, són moments molt emocionats passar pel mig del camí rodejat a banda i banda per una gernació d’espectadors!!!
Però quan es fa de nit i entrem a la part més alpina del recorregut, passes del bany de masses a la més absolta solitud!!! Aquí s’acaba el paisatge i només tens la llum del teu frontal per companyia.
Un moment màgic durant la nit, és pujant  el Coll de la Seigne en la fosca nit. De sobte em dono la volta i miro endarrere i veig una munió de llums que formen un riu brillant de color blanc. És espectacular el munt de frontals que es veuen, i de nou et tornes a emocionar i et fa sentir que no estàs sol en aquesta aventura.

La temperatura és agradable i la nit no es presenta molt freda. Una sort per que fa tres anys seguits que han d’anul·lar o modificar el circuit per culpa de les condicions atmosfèriques desfavorables!.

Sobre les quatre de la matinada, arribo a Cormayeur (Km 77), primer avituallament important, on havíem deixat una bossa amb menjar i roba de recanvi. Intento perdre el menys temps possible per canviar-me la roba i posar una més fresca, ja que el dia es preveu calorós. Canvi de mitjons i vaselina als peus més un plat de macarrons que mai diria que a aquella hora em sentès de fàbula... i a continuar, que només em queden 90Km!!!!!!

A partir d’aquí ens ajuntem amb el  Mia Carol, gran corredor i millor persona. És una sort anar acompanyat tota la segona part del recorregut, per que així les hores es fan més amenes i ens podem anar animat ens els moment de flaquesa.
Se’m fa de dia pujant el Gran Coll Ferret, el punt més alt de la Cursa!! És un altre moment d’aquells que et queden marcats molt a dins. Que t’agafi l’albada a 2537mt. amb les vistes espectaculars del Montblanc de Cormayeur, les Grans Jorases i de tots els glacials que les envolten és un altre del moments espectaculars de la cursa!!!

Amb l’arribada del nou dia, i amb la companyia del Mia, els kms. van passant volant, anem a un ritme força bo, les pujades les fem caminant, però totes les baixades i els trams plans podem anar trotant.
Passem l’avituallament de Champex-Lac, els duríssim port de Bovine i arribem a Trient, avituallament que s’havia que m’esperava la dona i els nens, això em feia donar ales per anar més depressa!!
El somriure i ànims de la meva dona i els petons dels meus fills és el millor avituallament que em puc trobar!!! En 11 km. a Vallorcine, sé que els tornaré a trobar i això fa que la temible pujada a Cartogne la faci força ràpida!!!
Vallorcine és l’últim avituallament abans de meta, ara ja sé que serè finisher, ja puc olorar el sabor de la feina ben feta. Ens espera una última sorpresa, la pujada a la Tete aux Vents, són 900mt de desnivell que em costa suor i alguna llàgrima de passar, però un cop a dalt amb Chamonix als meus peus, i només 6 km. tots de baixada sé que finalitzaré aquesta bogeria!!

L’entrada al poble és de pell de gallina, la gent t’aplaudeix i t’anima igual com si fossis el primer classificat. 

Només tinc ulls per buscar la meva família, és el moment que esperava de fa molts anys, el poder agafar els meus fills en braços i passar per sota l’arc de l’Arribada d’aquesta mítica prova!!!!

No puc evitar tornar-me a emocionar i treure alguna llàgrima amb l’abraçada amb la meva dona i els nens, cridant-los que sóc FINISHER!!!!
Sec a terra amb un somriure que no m’hi cap a la cara. Vull assaborir bé aquest moment, sé el que he aconseguit i tots els esforços que m’han costat arribar fins aquí!!
He trigat 28 hores 48 minuts i 27 segons, he entrat en la posició 82, però al temps i a la posició els hi dono una importància relativa, i em quedo amb la satisfacció d’haver fet una feina ben feta!!!

Vull donar les gràcies sobretot a la meva família que m’ha recolzat al 100% en aquesta bogeria, a tots el companys d’entrenament, que m’han ajudat a fer més suportables les llargues sessions de preparació i també a tots el que vau estar pendents de mi el dia de la cursa, perdent hores de son per seguir-me i enviar-me tants missatges d’ànims i de felicitacions!!!!

MOLTES GRÀCIES A TOTS!!!!!!

1 comentario:

Toni dijo...

Enhorabona company i bona crònica ....