Joder quina cursa!!!!! Tot és impressionat: la sortida de Cormayeur és molt emocionant, la zona al voltant del Montblanc és espectacular i l’organització és senzillament perfecta, no es pot retreure res!!!!
La CCC es la cursa “¿¿curta??” dels Ultratrails del Montblanc, amb 96 km. i 5600m. de desnivell positiu. Passa per tres països, ja que surt de Cormayeur (Itàlia) passes per Champex a Suïssa i acabes a Chamonix (França).
En aquesta cursa hi participen 1800 corredors de la tira de països, està ple de Japonesos!!!. La sortida és espectacular!!! Tot el poble de Cormayeur està bolcat en aquesta prova. La gent surt als balcons per aplaudir i fins i tot utilitzen cassoles!! L’ambient és increïble, hi ha grups de música que animem als corredors quan passen pel davant... se t’acaben el adjectius per definir-ho!!!!!
Quan a la sortida et posen la música i comencem a córrer 1800 persones, se’t posa la pell de gallina! Et fa sortir “a tope” com si fos una cursa de 10 km, però ben aviat tothom és posa al seu lloc amb una pujada inicial de 9 km que et fa pujar als 2000m d’alçada del refugi Bertone.
A partir d’aquí, ja ben aviat em van començar a aparèixer les molèsties que arrossegava des de l’ Ultra de l’Aneto al genoll. A les pujades podia portar un bon ritme, però als plans i sobretot a les baixades, el dolor cada vegada era més agut.
Va ser quan vam passar pel punt més alt de la cursa, el Coll Ferret a 2540m. d’alçada, al quilòmetre 30 i on desprès venia una baixada de més de 20 km fins a casi Champex, que el genoll va dir prou. Em feia un mal terrible, anava coix i no podia ni córrer del mal, caminava amb la cama totalment estirada i tirada endarrera que era com menys em molestava.
Quan el Toni va passar pel costat, no va fer falta que li expliqués res, ja em va veure que anava coix perdut, i li vaig i vaig demanar les claus de la furgo ja que jo havia de plegar i me’n tornava!!!
Assegut en un prat d’una vall Suïssa, vaig pensar en tot el que m’havia costat arribar fins allà: somnis, entrenaments, fisios i tota la paciència de la meva família, que ho havia viscut amb mi. Recordant el que m’havia dit la meva filla abans de marxar “Papa que et vagi molt bé, córrer molt i no paris!!!” Vaig decidir que no les podia decebre ni a elles ni a tothom que m’havia ajudat i animat per anar a aquesta cursa!!!
Així que a l’avituallament de la Fouly, lloc on havia de plegar, vaig menjar una mica, em vaig prendre un antiinflamatori, i vaig decidir que ni que fos caminant, havia d’acabar aquella cursa fos com fos.
Vaig accelerar el ritme una mica a veure si agafava el Toni a la pujada que hi havia abans de Champex. Vaig tenir sort que aquesta baixada, era una pista molt bona i més avall estava asfaltada, i a més l’antiinflamatori va fer una mica l’efecte.
Quan em vaig trobar amb el Toni li vaig dir: “eh! Que et penses que t’ho passaràs bé tu tot sol????” Quan em va beure arribar es va alegrar de veure’m, i a partir d’aquí ja vàrem continuar junts tota la Cursa.
La baixada fins a Martigny, per un corriol estret i tècnic, i la següent pujada al coll de la Forclaz, em van tornar a fer veure les estrelles. Quan vam arribar al següent control de Trient a 26 km. de meta, ja vaig veure que acabava la cursa sí o sí.
En aquest control eren ja les nou de la nit, i va començar a ploure, així que vam aprofitar per menjar bé, tapar-nos amb tota la roba que dúiem, posar-nos els Gores i el frontal, per continuar com a nous els últims km. sota la pluja.
L’aturada ens va anar força bé ja que vam tornar a agafar un ritme molt bo. Sembla mentida el que aguanta el cos!!!! Portes més de 75 km i segueixes corrents, de nit i sota una pluja cada vegada més forta i a sobre amb un fort vent!!!!
Després del coll de la Baume, baixant vam disminuir el ritme en tornar a aparèixer les molèsties al genoll i unes llagues importants a les plantes del peus.
Vam passar per Vallorcine i Argentière, i ja només quedaven 7 km per Chamonix. “7 km vaig pensar”!!!! eren 2 quarts de dotze de la nit i vaig calcular que en una hora ja ho teníem al sac!!! El ritme amb les llagues era molt lent i a sobre quan la del peu esquerra va rebentar, vaig fotre un crit i vaig haver de parar. Mai m’havien fet tant de mal unes llagues!!!!
Caminant de talons vaig pensar en un programa que havia realitzat el meu cosí Robert per IB3 sobre l’Ultratrail de la Serra de Tramuntana. Feien el seguiment d’un corredor sord, i em va quedar marcada la frase que duia tatuada a la cama: “No hi ha prova dura, sinó ment feble”. Vaig decidir que si havia d’arribar gatejant ho faria, però havia de passar per la línia de meta com fos.
Quan vam veure les llums de Chamonix, i vam entrar al poble, se’m va passar tot el fred que portava a sobre i totes les molèsties i mals que arrossegava.
Vam fer l’últim quilòmetre com si només em portéssim 10. Quan vam passar per la línia de meta agafats de les mans amb el Toni, em vaig recordar de tots el esforços que m’havia costat arribar fins allà. Vaig pensar amb la meva família i amb tota la paciència que havia tingut amb mi i del content que em sentia de poder dir que era FINISHER!!!!!!!
Sis anys desprès he tornat a córrer una cursa de BTT, ja no recordava com es patia en una cursa de 2h. a tope, ni lo ràpid que surt la gent!!!!
Un cop a Benasque va venir el moment “Gallina de Piel “ el més emotiu del dia, quan la meva dona i la meva filla que portaven tot el dia esperant-me, hem van venir a rebre a l’arribada, i el fet de poder passar per meta amb a Laia als braços i poder fer-li un peto a la Carme, van valer tots els esforços del dia.